Un arbre viu entre el cel i la terra, vertical, tal com l’ésser humà. Aquesta és una de les apreciacions de Chantal Maillard als annexos de Diarios indios (2026). La poeta i assagista hispanobelga té una experiència prolongada i intensa a l'Índia, que configura en aquests quatre quaderns (1992, 1996, 1999 i 2005). Hi relata les seves experiències, sí, però sempre al servei de certa reflexió filosòfica, la de la consciència. És a dir, de com percebem, què ens du a viatjar, com el lloc s’articula dins nostre, com la nostra mirada es fa amb el lloc. També hi entra l’ètica: existeix una mirada no invasiva? No canvia l’objecte que mirem, la nostra singular presència? Quin dret tenim a mirar amb curiositat una terra estranya? Són preguntes i qüestions que l’acompanyen en les seves derives pels paisatges urbans de Benarés, Jaipur, Calcuta, Bombai, etcètera. 
Asseguda als ghats, o escales de descens a la ribera del Ganges, la mort hi té un lloc especial. La mort, el ritu, la misèria i la modernització intrusiva dels costums. A propòsit, Maillard reflexiona sobre si aquesta modernització ha de ser quelcom que es negui als habitants només per l’ànim de preservació d’allò altre que pot amagar-se rere les retines occidentals, o si aquest ànim, més aviat, no és sinó símptoma de cert egoisme. I és que allò que Maillard anomena el mí (variant del jo) té un paper important en la reflexió. L’Índia és la supressió de l'egotisme i el buidatge de les resistències que aquest imposa en la mateixa percepció del món. És en aquest marc on l’observació és possible, una observació doble: l’exterior i la interior. De la mà de la poeta i filòsofa, bona coneixedora de les tradicions orientals, contemplem la vida col·lectiva que es fonamenta en una passió pel defora. Una passió que fins i tot pot ser nociva per a una dona al cap i a la fi occidental que passeja pels paratges de ciutats farcides de mirades i homes i infants que es prenen certes llicències sobre l’observadora. 
Aquest viatge, però, sembla figurar-se-li necessari a Maillard, ja que tot i que es pregunti per què torna a l’Índia, la seva investigació acaba imposant-se i hi troba, precisament, la capacitat per pensar l’observació i la consciència. Al darrer dels quaderns, Adiós a la India (2005), constata el deteriorament general de la vida i la cultura que va conèixer en els primers viatges. El marc ha deixat de ser l’idoni, el significatiu. Però aleshores pensa estèticament i en les arts, en com s’articulen, com sobreviuen, quines diferències existeixen entre les concepcions occidentals i les índies de l’art com a acte, què lliga els practicants i l’audiència, entre la interpretació i el ritu. I encara troba una lògica pròpia, intemporal, tal com la mirada dels búfals que tanquen el llibre, una mirada que supera la mera realitat immediata. I tal com els arbres, entre el cel i la terra.