Moltes economies punteres, i especialment aquelles més desenvolupades, comparteixen un problema creixent com és el de les dificultats amb què es troben moltes empreses per trobar mà d’obra per poder mantenir la seva activitat. Salaris poc competitius, dificultats per accedir a un habitatge, excés de burocràcia en els tràmits migratoris... Els motius poden ser múltiples segons cada situació però totes comparteixen també la necessitat de compatibilitzar l’atracció de treballadors forans amb la cohesió social, una qüestió que pren especial rellevància en el cas dels països més petits on, com passa a casa nostra, alguns veuen amenaçada fins i tot la pròpia identitat.
Segur que recordaran els no gaire allunyats debats sobre l’exigència d’un mínim nivell de català a l’hora de renovar les autoritzacions de residència i treball, i si aquesta exigència havia de ser o no la mateixa en el cas dels professionals liberals i, més recentment, si s’havia d’exigir també que s’acredités un mínim nivell de català a l’hora de demanar la nacionalitat. I de ben segur recordaran també la timidesa de l’exigència en la qual ha quedat tot plegat –gairebé ens conformem que sàpiguen dir bon dia.
Aquesta “prudència”, segons defensen alguns, contrasta amb el plantejament que ha posat damunt la taula el govern japonès, que està treballant en un nou sistema que lligaria la concessió, i també el manteniment, de la residència al país a l’acreditació d’un nivell de japonès JLPT N2, el segon més alt de coneixement de la llengua, i a l’obligació per part de residents estrangers de realitzar cursos digitals sobre llengua, civisme i vida quotidiana al Japó.
Aquest contrast evidencia clarament que la defensa de la llengua pròpia, cultura i identitat és també una qüestió de voluntats i prioritats polítiques.
