Dilluns de la setmana passada s’inaugurava l’estàtua d’Àngel Calvente, batejada amb el nom de Mira, al Parc Central. L’obra va guanyar el primer premi d’escultura urbana convocat pel Comú d’Andorra la Vella. La vaig veure dies després, ja lluny de l’atenció mediàtica. Mentre m’hi atansava, i abans de poder intuir què s’hi representava, em va cridar l’atenció el contrast existent entre el verd intens de l’herba primaveral, i la blancor de la pols de marbre amb què ha estat feta l’obra.
Un cop al davant, el que vaig trobar-hi van ser un nen i una nena asseguts en una mena de graó i en una posició lleugerament encorbada que observaven, abstrets, un telèfon mòbil cadascun. Només em va caldre aixecar la vista per comprovar com, en un banc més amunt, una dona ja més entrada en anys es trobava en una posició similar i, uns pocs metres més endavant un home que, tot i estar assegut en un banc no tocava el respatller amb l’esquena, també semblava abduït pel contingut de la pantalla. Tots semblaven estar als núvols, però en realitat era el núvol, que se’ls feia present a través de la pantalla, el que els tenia absorts. Si no fos per la blancor de l’estàtua, l’actitud estàtica de l’home i de la dona no era gens diferent de la dels nens.
Podria escriure que l’escultor n’havia tingut prou de tornar en pedra dos dels usuaris del parc, els més joves, però no és la meva intenció desmerèixer-ne els mèrits tot convertint la seva obra en un text de ficció. Pocs instants després la dona s’aixecava i, pel que sé, l’estàtua encara és allà. Desconec què se n’ha fet de l’home, qui sap si encara l’hi trobo, quan torni a passar pel Parc.
El cas és que abans de marxar vaig captar un parell de cops la imatge, amb el meu telèfon mòbil, tot pensant que, si més endavant volia fer-ne un article, em facilitaria la feina de descriure’n els detalls. Per acabar-ho d’adobar, no em vaig poder estar d’enviar-la a un parell de persones de confiança per tal de poder escoltar quina era la seva opinió. És ara, però, mentre intento escriure aquestes línies, que m’he adonat que també estic encorbant l’esquena per mirar la foto dels dos nens. Poc després he caigut que no em costaria gens trobar-la a les xarxes, fotografiada des d’una multitud de perspectives que, en cap cas, se m’haurien acudit. No cal dir que l’estàtua ja forma part del núvol.
Si no fos perquè no penso que tinguin connexió a la xarxa voldria pensar que és la seva pròpia imatge, el que miren amb tanta atenció. Però no crec que s’hi estiguin massa estona. El núvol ofereix tantes possibilitats!