Lustres i lustres passaran davant dels ulls de les filles de les Bons d’Encamp fins que les rebesnetes deixin d’explicar als plançons astorats com udolava el pelacabres: un vent mordaç i salvatge. Als horts humils, farcits d’api, de fenoll i de julivert, se sentien xiscles. Era el darrer dia del mes de la fullaraca, de l’any d’avior que el món profà numera 6026 i que als cercles de les iniciades anomenem Gran Anyada del Porc Terrer.
La nova va córrer com el foc. Cada insecte nerviós la brunzia; cada fregament de fulles en feia una sardana seca. Se’ns apagava el Drac del Mener: rei de les bruixes, mag de les neus, emperador dels llacs, germà de sang de la Dama Blanca, protector de les dones d’aigua i amic del més petit dels menairons. Nou segles de llum ens separaven del seu predecessor, el Drac de les Argolles. Era l’únic sobirà que coneixien les memòries de les nostres dinasties i ens havia semblat que viuria eternament.
No era una esperança vana. Ja a les beceroles aprenem que al roquissar de les Encantades brolla la font de la vida eterna, i que qualsevol Drac Mestre, si ho desitja, en pot beure i no morir mai. El nostre rei no ho va voler. Encegat pel desig de trobar el Creador de tots els Dracs i de diluir-se en la mirada de l’Ull que tot ho veu, va reptar el Drac Negre a l’últim duel i li va demanar el lliri de l’honorable mort. Els rajos de foc es van creuar set dies i set nits. A la setena nit, per Llei de Vida, el Drac del Mener va caure a la muntanya dels galls cremats, vora una era abandonada. Ara jeia agonitzant enmig d’una mata de ruda, al costat de la font que plorava perquè ell es negava a tastar-ne l’elixir. Abans de partir, però, desitjava que les fidels l’acomiadéssim amb els balls per última vegada.
Tan bon punt rebuda la convocatòria, de la més anciana a la més inexperta ens vam engiponar les túniques de pana negra i els cobrecaps. Per sobre anaven els davantals de pell de cabrit –blancs i senzills per a les aprenentes, brodats de vermell i taronja per a les mestres–. Després, cascs i guants. Vam muntar les escobes rústiques que la tradició pirinenca manté en estil costumista i vam travessar el mur de pluja en grups de tres i de quatre.
Les ràfegues, deia la provisora de l’aquelarre, assolien cent vuitanta-nou quilòmetres per hora i arrossegaven moixons, rajoles, branques i les tardívoles roses del carrer Ciutat Pubilla de les Bruixes, al temple humà de Sant Romà de Les Bons, cap al Valira d’Orient. El riu havia crescut. Sota el pont ja no quedava cap porquessola: aquelles aus de cap gros, iris pàl·lid i plomatge terrós que el poble diu que neixen de porc fer i mussola, i que nien als quatre costats del temple. Per Tots Sants solen atipar-se de moniatos i castanyes; aquell vespre havien desaparegut.
Les quatre que volàvem juntes vam passar ras d’aigua per saludar els esperits del riu i de la pedra. Als ulls semitransparents de les ondines s’hi veia un terror dels mil dimonis. El món, tal com el coneixíem, s’acabava, i l’aigua del cel es barrejava amb les llàgrimes del riu. Vam fer el tomb reglamentari a la Torre dels Moros, vam deixar enrere Sant Romà i vam pujar cap al nord, cap al roquissar. Les gotes es van tornar pedra. La bruixa, ésser orgullós, no tremola de fred; i, de tota manera, estàvem massa tristes per refredar-nos. Qui seria, a partir d’ara, el nostre rei i amic?
El paisatge es va tornar blanc. Les túniques, xopes, pesaven com malles. Vam creuar el darrer coll. No estàvem preparades per a allò que hi trobàrem. En voltar la cresta –ja no érem quatre, sinó les vint-i-vuit que havíem sortit de les Bons– un altre vent, càlid, va venir de tot arreu. Les robes es van eixugar de cop. La vall no era nevada ni plena de fulles: l’engalanava l’herba d’una primavera impossible, i les rudes florien grogues, d’olor forta. Sobre la tartera, molsa esmaragda. Brollava, alegre, la font.
Vam fer dos cercles, a punt per al ball. El Drac del Mener no hi era. Al seu lloc, una sargantana gran com un esquirol, de pell que duia tots els colors de l’arc. Al seu voltant, un cercle de porquessoles: vint-i-vuit, com nosaltres, ballaven sense aturar-se el nostre ball de comiat. Hipnotitzades per aquella gràcia tan diferent i tan semblant a les nostres ombres, ens vam quedar parades a l’aire. La vida plena i la Gran Dalla, la mort pagesa, passaven davant dels nostres ulls. A un tir d’escopeta, al prat veí, jeia la figura mandrosa del Drac Negre, vencedor i successor. Les porquessoles van fer encara un tomb, van agitar les ales i, una rere l’altra, van desaparèixer a l’horitzó. Nosaltres, les bruixes de les Bons, ens vam quedar soles amb el nou rei.