Tothom coneix el tacte de la fusta. Tot i que la contemporaneïtat ens l’escamoteja en el nostre dia a dia per les solucions substitutives, tothom ha tocat una taula de fusta massissa i ha sentit el tacte de les vetes dibuixades en ella pel tall longitudinal. Hi ha fustes més toves, fustes més dures, més clares, més fosques, però la fusta és càlida i no cal abraçar arbres per conèixer la subtil rugositat de l’escorça en acariciar-la amb la mà. La fusta ha acompanyat l’ésser humà des que aquest és al món. 
Recordo com de nen acariciava insistentment qualsevol moble que se’m posava pel davant. Ho feia dissimuladament, sobretot quan era a casa aliena, però fins i tot aleshores m’acabava descobrint d’una manera o una altra ja que no hi havia remei, havia de tocar la taula, les cadires, els retaules, els marcs, les talles... Encara que fos amb el dors d’un dit. És un mal vici que he aprés a moderar, sobretot quan entro en un museu. Ara em comporto, però l’impuls hi és. Recordo baixar a casa del mestre tallista Eusebio Álvarez –érem veïns– i mirar els mobles i les obres que tenia a casa i sentir l’atracció fatal solament reprimida per l’alçada en que s’ubicaven les peces. Afortunadament, les portes d’un armari, les potes d’una taula, la superfície d’un taulell eren allà, al meu abast. Contenció, per respecte, però gaudi en la contemplació dels relleus, de les incisions, de les marques i la possibilitat de transformar la fusta en alguna cosa més.
Un arbre només és pròpiament viu al ramatge de les fulles i a les parts més superficials del seu tronc. Cada anella és testimoni d’un d’aquests cicles, és per això que es poden comptar els seus anys de vida pel nombre d’anells del tronc. A mesura que creix, l’arbre expandeix el seu tronc. Per tant, la fusta no és pròpiament vida, ni pròpiament matèria inert: es trobaria a mig camí, una espècie de vida congelada, la qual ens permet als humans construir i crear i no defallir en aquest intent infinit de sobreviure en la natura. Prendre-la, però, per decorar-la, ornamentar-la, supera les expectatives que la natura podia tenir sobre nosaltres. Introdueix aquesta matèria dins del nostre ordre simbòlic, dins de la nostra essència diferencial. I hom ho pot sentir quan acaricia les incisions en forma d’ungla practicades tot al tomb d’una gran taula que presideix un menjador. Per què fer aquestes incisions si la taula diàfana ja és òptima per al seu propòsit? D’aquesta fal·lera se’n diu art –si es prefereix, artesania, aquí es troben idèntiques. 
Si hom contempla les peces de fusta del –entre tantes coses també– mestre tallista Sergi Mas, pot concebre la mà de tots els artistes i artesans d’aquesta matèria recorrent les vetes, interrogant aquesta fusta per rebre, via la mà, els significats que els humans hem traçat de la terra al cel, sentits microcòsmics i macrocòsmics. Serveixin aquestes paraules d’homenatge i patent admiració.