‘Alcarràs’ (i Ull Nu)

Alcarràs encara aguanta a les programacions dels cinemes d’Andorra i la Seu d’Urgell, entre molts d’altres. Aquest cap de setmana, si la jove, però consolidada i professional, mostra Ull Nu us deixa temps entre projeccions, instal·lacions i més novetats i alenades d’aire fresc, encara és una opció a l’abast de tothom. No cobro comissió de la direcció d’Ull Nu, ho prometo davant de notari, però deixeu-me repetir que aquesta mostra audiovisual és un perfecte exemplar de cultura sorgida des de baix, des de la gent, d’uns joves del sector del cine, que ha aconseguit el suport institucional i celebra edicions cada cop amb més qualitat i dinamisme. 

Alcarràs ha provocat una allau d’especialistes en cine, en crítica, en valoracions i en conclusions, que van des de l’eufòria a l’Apocalipsi, passant pels savis salomons que hi veuen tota mena de metàfores. Així que, a aquestes altures, ja no ve d’una. 

Carla Simon ja va brillar amb Estiu 1993, un drama intens i ben fet, que tenia més ritme que Alcarràs, una fantàstica pel·lícula molt lenta que sense l’Os d’or de Berlín probablement hauria estat una pel·lícula de Cineclub. Gràcies al premi, s’ha exhibit als cines comercials, que ha fet reobrir sales de petites localitats, que ha aguantat vuit  passis en un cap de setmana en un lloc com la Seu per exemple, que segueix setmanes a la cartellera i que ha portat al cine molta gent que no sol anar-hi (“les pel·lícules d’ara no parlen d’aquestes coses”, deia un senyor gran a la sortida). Un monument per a Carla Simon, que retrata la vida real tal qual és, sense poesia, sense idealitzar-la. 

Tan real és Alcarràs que fins i tot està protagonitzada per gent que no és actor ni actriu i ens planta davant dels nassos un món que desapareix, que s’acaba i ja està, un món rural que coneixem bé. I això ens toca la fibra. Simon activa uns quants botons, fa uns quants clics en les emocions que ens porten a un passat, a un detall, a una història popular (la senyora rica condemnada a menjar pa amb nous un cop pobre, va ser el meu clic), a una cançó, a alguna cosa que hem vist o sentit de petits. I aquí ja ens té atrapats, amb cor, cap i fetge a les seves mans. I ho fa sense cap recurs sentimental, ni ensucrat, ni focs artificials, amb la simple realitat, a partir de molts angles i detalls. 

Simon retrata un món rural, que viu una profunda crisi econòmica i no té sortida, on hi ha molt masclisme, i dosis d’autoritat, coses que es fan per tradició i punt. Un món que pot ser asfixiant. 

Alcarràs ha tingut lectures molt patriòtiques, tot i que bona part de la producció, dels diners, és italiana. Ha tingut lectures universals, perquè val per a uns pagesos catalans, francesos o de Xangai i també ha rebut lectures paternalistes i condescendents des dels mitjans de comunicació de Barcelona que han descobert l’exòtic i simpàtic món rural. 

Alcarràs és una pel·lícula excel·lent, amb personatges brillants, que ens pot ajudar a entendre el món. I si, a més, fa que comprem els productes a preus justos perquè els pagesos i ramaders no tinguin un futur tan negre, ja serà una obra mestra.