'Alcarràs', infància i quotidianitat

Fa uns dies vaig anar a veure Alcarràs, la pel·lícula de la Carla Simón, i vaig sortir del cine amb la sensació d’haver connectat amb una història com feia temps que no em passava. D’entrada, un retorn al passat, a la infantesa. No entre presseguers, perquè no hem viscut al camp i del camp, però sí en un poble del Prepirineu on el joc es compartia amb la resta d’amics al carrer, a vegades entre material d’obra i on també dèiem el “pinyau, pinyau” per fer veure que disparàvem. Ara això ja no deu ser políticament correcte. També un viatge a les estones en família, dinars a l’aire lliure, amb els homes encarregats del foc i de coure la carn, sempre, i els petits corrent cap aquí cap allà, imbuïts en els nostres mons de fantasia i a vegades, sense voler, copsant converses que potser no havíem de sentir. Problemes de grans, ens deien. O aquells moments que tiets o avis sempre trobaven per distreure’ns amb històries d’abans, algunes que hem escoltat tantes vegades que ens sabem de memòria; altres que ara lamentem no haver escoltat prou. I per descomptat, les actuacions que preparàvem amb els cosins, com si fóssim estrelles, cantant i ballant per obtenir quatre duros per comprar-nos alguna llaminadura. Nostàlgia? Potser sí, però en tot cas moments feliços (o potser no tant, si bé no n’acabàvem de ser conscients) que ara veiem que també s’han esvaït. No tinc al davant l’última collita, però d’alguna manera mentre el món del Quimet i la seva família es desmuntava a la pantalla, jo també sentia que una mica la meva quotidianitat s’havia anat perdent.