Sant Julià de Lòria ha protagonitzat una notícia increïble segons la qual la corporació comunal s’ha desprès d’un llegat que va acceptar fa quinze anys i l’ha posat sense cap contrapartida en mans d’una institució estrangera. Es tracta d’una col·lecció de tres mil discos de pedra i de vinil que van ser cedits al Comú pels hereus del pianista nord-americà Jean C. Redd, que el 1959 es va instal·lar amb la seva esposa a Laurèdia.
Hem quedat bocabadats en saber que aquest valuós patrimoni cultural, que romania en mans públiques, s’ha regalat a la Biblioteca Nacional d’Espanya. I tot s’ha fet, no amb nocturnitat i traïdoria, com se solen perpetrar les espoliacions vergonyants (recordin els lauredians l’enderroc de la Casa Palau), sinó amb llum i taquígrafs, com ho testimonien les fotos que ha difós el mateix Comú, en les quals es veu com es carreguen els béns públics en una furgoneta, i una imatge dels cònsols, presa a la capital d’Espanya, on han viatjat per signar el conveni de cessió. L’expressiva cara de Pasqües de Josep Majoral i Mireia Codina confirma que tot s’ha fet alegrement.
L’alegria de les autoritats lauredianes potser prové del fet d’haver-se tret de sobre un pes que aclaparava la parròquia. En el comunicat penjat al portal web comunal es llegeix: “En un primer moment, la col·lecció va estar aixoplugada al magatzem de la deixalleria. Més tard, quan l’equipament va quedar fora d’ús, es va traslladar a la Casa Comuna i es va conservar a l’Arxiu Comunal”. Galdosa destinació, a fe de Déu, la deixalleria, per a un llegat acceptat en temps dels cònsols Josep Pintat Forné i Enric Sangrà.
No hi ha dubte que la deixa de la família Redd venia una mica gran als edils, ja que el comunicat oficial també parla de la successió de nombrosos contactes del Comú amb diferents institucions per treure-se-la de sobre, fins que Madrid s’hi va mostrar interessat. Ens preguntem si entre aquests contactes fallits amb institucions que no van voler carregar amb el mort hi va haver el ministeri de Cultura, valedor de la Biblioteca Nacional i de l’Arxiu Nacional, aquest darrer, per cert, conservador de l’arxiu discogràfic de l’antiga Radio Andorra. Si és així, i volem creure que així és, de quin pa haurien fet rosegons els nostres màxims responsables culturals? Afegir als vells 78 rpm de Radio Andorra ni més ni menys que tres mil discos històrics de bona música i bons intèrprets hauria estat una ocasió d’or per sumar, a casa nostra, patrimoni cultural universal, més enllà de l’inveterat interès antropològic dels nostres organismes públics. Res de tot això ha tingut cap pes en el si del Consell Assessor del Patrimoni Cultural d’Andorra a l’hora de donar l’obligat vistiplau a l’expatriació.
Resta saber què se n’ha fet de la col·lecció de partitures impreses i manuscrites del llegat Redd, que sabem que no ha viatjat a Madrid. Ha tornat (per quedar-s’hi) a la deixalleria? Serà objecte d’una subhasta benèfica? Qualsevol enormitat és possible!