Alegria i ‘que me quiten la bailao’

Ha arribat setembre i també ja ha passat Meritxell. De ple, doncs, en un nou curs que promet que serà per recordar, avesats com estem als capricis de la Covid. Per recordar per bo o per dolent. Si es donés el cas que fos la segona possibilitat la que s’acabés materialitzant, haurem de trobar vies de supervivència. En això sabem que la humanitat en té un màster. Així doncs, si bé fa uns dies en aquesta mateixa columna recordàvem amb melangia aquells temps (que semblen llunyans) en què el caliu no es podia dissociar de la música en directe, l’avui ens imposa optimisme i vies alternatives per continuar vivint... amb alegria. I si bé fa uns dies dèiem que ja res és el que era, que ens tenim prohibit cridar, cantar i ballar, és cert que en el nostre dia a dia anem cercant escletxes a través de les quals circula l’aire que ens ajuda a respirar. Perquè qui de vostès no s’ha aturat mai davant del televisor per moure’s al ritme de la banda sonora del telenotícies? Qui no ha fet alguna pirueta mentre espera que li contesti algun operador quan truca a la centraleta del seu banc? Potser també aprofitant que fa la compra setmanal entre els prestatges del supermercat (quan no el veu ningú i d’in fraganti, això sí, perquè cal mantenir les distàncies i limitar la projecció del virus)? Explosió d’energia i entusiasme en les tasques quotidianes abans de submergir-nos en depriments titulars, els números vermells del compte corrent o la factura que haurà de pagar un cop passi per caixa. Que me quiten lo bailao. Mai tan poques paraules ens havien dit tant.