Advertència. Si aquesta setmana has acabat el teu llibre, no l’enviïs a cap editor. Ara mateix, pateixen un estat d’alteració profunda. Estan en temps de descompte per presentar les seves apostes per Sant Jordi. En termes de negoci, suposa en un sol dia la facturació d’un bon mes. I no ens enganyem, la majoria vol que la seva proposta figuri en el llistat dels més venuts. No importa el temps d’ofici que arrosseguen a les seves espatlles, encara ningú ha trobat la fórmula secreta per garantir un best-seller. O potser sí?
Llegia no fa gaire sobre un projecte de Big Data −en què col·labora Amazon− que ha aconseguit, a través d’un algoritme, demostrar que les novel·les més reeixides s’ajusten només a sis patrons narratius segons l’evolució dels seus protagonistes. El mètode és bastant imperfecte, bastaria d’analitzar el mateix nombre de novel·les que han passat sense pena ni glòria i trobaríem o bé un d’aquests patrons, o alguna de les 31 funcions de Vladimir Propp o una de les 36 tipologies de Georges Polti. La literatura va plena d’esquematitzacions i per molts algoritmes que hi afegim, no per això aconseguirem predir el nombre de lectors d’un llibre. O potser sí? Quan la ciència no hi arriba, sempre podem comptar amb la picaresca. En això el periodista del Newsday, Mike McGrady, va ser molt viu. L’any 1966 va posar en pràctica un experiment per demostrar que una novel·la molt mal escrita podia esdevenir un best-seller sempre que inclogués grans dosis de sexe.
L’anècdota l’explica molt bé l’Alejandro Gamero a La piedra de Sísifo: “Convençut de la dificultat d’escriure especialment malament de manera conscient, McGrady va recórrer a un equip de quatre companys, entre els quals hi havia diversos premis Pulitzer. Els va lliurar a cadascun un esbós amb l’argument general del llibre i els va donar dues premisses: que escrivissin el pitjor que poguessin i que fessin servir molt de sexe. Cada col·laborador va redactar un capítol sense tenir en compte el treball de la resta, fet que va donar com a resultat una estranya barreja tremendament desmanegada”.
Després de dos anys de treball sortia al mercat Naked Came the Strange, a una editorial independent, signada per Penépole Ashe. En poc temps va arribar a vendre 20.000 exemplars. I quan es va donar a conèixer l’engany el llibre encara es va dimensionar més: “superant en qüestió de mesos les 90.000 còpies. A finals d’any el llibre va romandre tretze setmanes a la llista de llibres més venuts del New York Times. A més, va donar lloc a una sèrie de novel·les en col·laboració que copiaven descaradament l’original. Fins al 2012 es calculen que se n’han pogut vendre uns 400.000 exemplars”.
Advertència final. Si aquesta setmana has acabat el teu llibre, encara ets a temps de revisar-ho. No et preocupis tant per la qualitat del text, però sí d’incloure un patró científicament trobable i més escenes pujades de to. No sigui que pel proper Sant Jordi un algoritme hagi desplaçat l’editor tradicional.
