¿Algú sap cap a on anem?

Deu recordar el lector aquella tirada a la megalomania de Juli Minoves quan estava al capdavant de Cultura. Una tirada  que d’altra banda va ser la seva tomba política. El cas és que, tan discutible com es vulgui,  l’exministre que va portar els frescos de Santa Coloma; que volia Gehry per al Museu de la Identitat i un Pritzker, el que fos, per al d’Art Modern; que va inventar els premis Carlemany i va llogar el Ramon Llull, tenia al cap una visió, una idea, un model de política cultural. Que ens podria haver dut a la ruïna, sí, però aquesta és una altra història. Susanna Vela i l’entrebancat bienni socialdemòcrata —aquell “accident” en la història del país, en gloriosa definició de l’excònsol de Sant Julià— només van tenir temps per apagar focs i liquidar el llegat Minoves. El seu programa va quedar interruptus i mai no sabrem el que n’hauria resultat. Però ¿i dels sis anys de Govern demòcrata, amb Albert Esteve i Olga Gelabert pilotant la nau? ¿Algú en sabria dir quina ha sigut la prioritat en matèria cultural? ¿Els entorns de protecció, en suspens des de fa tres cursos? ¿La preservació del patrimoni, amb Casal i Vall a terra i el pont de la Margineda definitivament envoltat? ¿Els museus, amb discursos fossilitzats? ¿El Nomenclàtor, en un calaix per no molestar els comuns amics? ¿Radio Andorra, que havia d’obrir el 2016 i ja veurem si serà el 2017? ¿El nou Thyssen? ¿La Biennal? ¿El micropis de l’Arxiu Nacional? ¿El Madriu? ¿El Rosaleda? ¿Tot a la vegada? No. El problema no és que el gros del pressupost se’n vagi a les nòmines. Ni tan sols el pressupost. El problema és la dispersió, la indefinició, la política del pedaç. Que no hi ha una idea inspiradora. Que caminem a les fosques, ningú sap cap a on. Fins que ens la fotem.