La capacitat de convocatòria de la majoria de manifestacions o concentracions que es fan i es desfan a Andorra acostuma a ser més aviat limitada. Podríem dir que hi van els 'sospitosos' habituals i poc més. En canvi, a les converses de bar tothom s’apunta a la crítica, amb raonaments d’estar per casa o d’allò més elaborats, però a l’hora de la veritat, la cosa no passa d’aquí i la majoria no s’atreveix a fer el pas i participar activament en les protestes que es convoquen. És clar que no hi ha cultura de la manifestació a Andorra, almenys no com als països veïns. Però potser algun dia arribarà el moment de dir prou, sortir de la zona de confort i traslladar al carrer allò que es queda al bar o a qualsevol indret privat. Ja sé que algú em dirà que no serveix per res i possiblement tinguin raó, però si no es prova no ho sabrem mai. Si els governants –i propietaris– es trobessin amb una multitud al carrer li veurien les orelles al llop i almenys alguna cosa hauria de canviar. Però molt em temo que no serà així i seran uns pocs –els de sempre– els que es mullaran i sortiran al carrer demà per expressar el malestar ciutadà.
Ens anuncien mesures 'salvadores' a partir de l’1 de gener, com ara una borsa d’habitatge amb els 'famosos' pisos buits posats al mercat, però em pregunto per què no s’han implementat ja en lloc d’esperar-nos que el calendari ens situï al 2024. És evident que la llei Marsol, amb un suplement a l’IPC tot i el manteniment de la pròrroga, no sembla precisament la millor solució, per dir-ho de forma suau. La situació és greu i no es percep esperança a curt termini.
