Avui tocaria continuar amb la sèrie d’articles lleugers d’estiu, amb Tots els actors de la comèdia. Després dels dedicats als escriptors i a l’exposició, avui tocaria el capítol 3, El concert, per descriure la fauna i la flora que ronda pels esdeveniments musicals. Però la sèrie no surt i, igual que el mes passat amb Gàbies, necessita una interrupció per culpa de les imatges que ens arriben cada dia sobre el genocidi que el govern d’Israel està fent a Gaza i que es queden gravades a la retina i al cervell. El capítol no surt, només surten preguntes, incomoditat, desconcert i, sobretot, una enorme impotència. Quin pot ser el nostre paper?
Sovint, des de la superioritat moral i des del còmode i profund sofà en el qual vivim instal·lats amb el mòbil a la mà, ens preguntem com han estat tolerats altres genocidis al llarg de la història i critiquem la indiferència de la societat del moment. Ens omplim la boca amb allò del silenci de la bona gent que deia Martin Luther King i teoritzem sobre el mal i la humanitat...
Potser la nostra única opció és seguir les indicacions d’Indigneu-vos, com ens deia Stéphane Hessel, o rellegir Los mongoles en Bagdad, de José Luis Sampedro per armar-nos amb quatre idees per sobreviure i no callar. Però si hi ha una lectura imprescindible aquests dies, entre moltes altres, és la d’un llibre de títol llarguíssim, perquè en el seu origen va ser una piulada a X: "Algun dia, quan ja no sigui perillós, quan dir les coses pel seu nom ja no tingui conseqüències, quan sigui massa tard per exigir responsabilitats a ningú, tothom hi haurà estat sempre en contra", del periodista i escriptor Omar El Akkad.
El Akkad parteix del genocidi de Gaza per oferir una visió de la relació entre Palestina, Orient Mitjà i qualsevol país on visqui gent àrab i gent de pell fosca, amb Occident. El Akkad, nascut a Egipte i immigrant criat a Qatar i a Canadà, on va estudiar a la universitat i va exercir com a periodista d’un gran diari, explica la profunda decepció que sent pel liberalisme occidental, per la hipocresia dels europeus i americans, de les esquerres i progressies que tenen paraules benintencionades però segueixen amb els mateixes dinàmiques dels colonitzadors, que mantenen les mateixes relacions racistes.
La democràcia i la llibertat occidentals eren un lloc ideal per a El Akkad, en contrast amb les societats autoritàries i sense drets de la seva infantesa. “El necessitava, aquest altre lloc. Necessitava aquella part del món on creia que existia una llibertat fonamental. La llibertat d’arribar a ser algú millor del que eres quan naixies, la llibertat que comporta la justícia inherent al tracte conforme la llei, l’ordre i la norma social, la llibertat de llegir, escriure i parlar sense por. I, per sobre de totes aquestes coses, la llibertat que et deixin en pau.” Davant de l’actuació, les paraules i els gestos buits, de la hipocresia d’Occident davant l’horror de Gaza, ha deixat de creure en Occident.
