“Els coprínceps són, conjuntament i indivisa, el cap de l’Estat, i n’assumeixen la representació més alta (...)”. “Els coprínceps són símbol i garantia de la permanència i continuïtat d’Andorra, així com de la seva independència (...)”. I així podríem seguir. El títol III de la Constitució d’Andorra deixa molt clar quin és el paper dels coprínceps. D’ençà de la firma de la Carta Magna aquest rol ha estat indiscutible i han estat molt pocs els que han gosat dubtar-ne públicament. Ara bé, malgrat que no se’n vulgui parlar, sembla que bona part dels ciutadans del país no aproven la institució del copríncep. Almenys això és el que es desprèn de l’enquesta política del CRES, on els coprínceps són la segona institució que menys confiança genera entre els ciutadans, només superats negativament pels partits polítics. El més preocupant és que aquest suspens (un 4,8) del 2017 no és un fenomen puntual, ja que aquesta és una tònica que es va repetint des del 2013. A més, els que més hi desconfien són els mateixos andorrans, ja que els residents no andorrans els atorguen una millor nota (5,65). És evident que alguna cosa falla quan de forma majoritària i reiterada els ciutadans mostren desconfiança en els coprínceps. Malgrat que segurament s’optarà per llençar els resultats de l’enquesta del CRES a la paperera i per amagar el cap sota l’ala, entenc que el millor que es pot fer per defensar el rol dels coprínceps és analitzar les causes d’aquest distanciament. Si no es fa aquest exercici a temps, difícilment hi haurà un retrobament entre el poble i els seus caps d’Estat.
