Aliens al que ens espera (massa aviat)

Aquestes valls han deixat de ser refugi en temps de canícula. El sol ens esclafa, el vent se’ns escapoleix per qui sap quina porta, ens quedem amb poc aire per respirar. Cerquem algunes ombres i a la nit dormim amb la finestra ben oberta, tot i que ens emportem la xafogor cap als nostres somnis. Ara, les dades ens confirmen el que fa dies que anem remugant: això no és normal. Aquestes indiquen que el mes de juliol va ser un dels més càlids des del 1950 (concretament el tercer, després del 1995 i el 2015). I malgrat que un dels senyors que manen al món s’entesti a repetir i repetir el contrari, els experts són contundents amb la diagnosi. Aquesta calorada certifica el canvi climàtic, sentencien. Això ens arriba poc després de fer-se públic un estudi de l’Escola Politècnica Federal de Zuric, que alertava que no pas d’aquí a gaires anys (el 2050 per ser precisos) Andorra passaria a tenir el clima de San Marino. Informacions similars a les que hem anat coneixent des de fa anys però que sembla que no ens atemoreixen prou malgrat l’impacte que tindran en les nostres vides. Un sacseig brutal per a les economies, els cultius, escassetat de recursos, desplaçaments forçosos de poblacions... Conseqüències a les quals nosaltres semblem viure encara aliens. Potser perquè no ens ho creiem, potser perquè no hi volem veure, potser perquè qui dia passa any empeny, potser perquè els de dalt tampoc escolten. Escoltaran ara aquest moviment global contra el canvi climàtic protagonitzat pels joves i actuaran de forma decidida?