Certa o apòcrifa, ha quallat l’anècdota que Victoria Beckham va trobar intolerable l’aroma d’all que es desprenia de les cuines peninsulars. Servidora, en tot cas, és molt fan de la planta. No culinàriament parlant, sinó per la tendència a repetir-se que haurà notat el sacrificat lector que la suporti. Per tant, veient el desgavell que novament s’ha muntat al voltant dels autobusos, entra de nou en matèria. És que veuran, acaba resultant del tot increïble que es demostri una falta tal de destresa, o interès, o ganes, o capacitat, per agafar el bitxo per les banyes d’una vegada i començar a dissenyar un pla de transport públic de proximitat que sigui útil i eficient, que respongui a les necessitats dels usuaris i no generi dubtes, insatisfacció i alguna denúncia entre les empreses del sector. Que no s’abordi el problema reaccionant tard, malament i arrossegant-se, i que no s’hi apliquin simples il·luminacions. Recordem aquella mesura –per fortuna no aplicada– segons la qual les línies internacionals, incloent-hi la de la Seu d’Urgell, havien de tenir parada final a l’estació d’Andorra la Vella, cosa que deixava els treballadors que confiaven arribar fins a destí escaldenc en molt mala situació. O el cafè per a tothom –o quasi tothom– de la gratuïtat, mesura qüestionable i tan populista i poc reflexionada. Quina és, doncs, la dificultat de realitzar un estudi ampli i seriós per buscar una solució global que doni resposta a tots els actors? I per aquí avall també caldria que prenguessin nota i es deixessin d’excuses de mal gestor. ¿Que no tenen més força que la d’aixecar el telèfon i anar insistint? Doncs mireu, per això Déu va inventar l’all. Utilitzeu-lo a grans dosis.
