‘All Things Must Pass’

Totes les coses han de passar, deia George Harrison fa cinquanta anys en el seu primer disc en solitari després que els The Beatles decidissin que havien de passar pàgina. Cinquanta anys i una filosofia que ara per ara em manté l’esperança, una esperança que, després de nou mesos d’un malson estrany i peculiar, del tot impensable tot just nou mesos enrere, fa que veiem la llum al final del túnel amb forma de xeringa.
I tot això ho dic després de parlar avui amb una amiga que m’ha servit de baròmetre tots aquests dies de pandèmia; el seu estat d’ànim em mostrava la intranquil·litat, la por, el neguit de la gent. Jo, per sort o per desgràcia, vaig ser dels primers a passar la malaltia, el mes de març, i pel que diuen les anàlisis que em vaig fent de manera més o menys regular, tinc anticossos, que suposo que és el que la comunitat científica busca emfàticament amb la vacuna, per tant la meva perspectiva davant la malaltia és diferent a la de la gent que no l’ha passada. Avui, com deia, he parlat amb aquesta amiga i l’he vista amb una esperança inusitada, fora de mida, contenta perquè sembla que això ja s’acaba. Si més no la tendència als mitjans de comunicació és aquesta. La vacuna ja és aquí, el 7 de desembre començaran a vacunar al Regne Unit amb la vacuna americana, ja que sembla que l’anglesa ve per l’esquerra... Que vagin passant, que quan arribi aquí ja estigui ben testada, diuen alguns.
Malgrat tot, crec que estem tenint una paciència de sant, i no sé si realment això ja està a punt de passar o no, amic George, però que ens mereixem una mica de treva, ja us ho ben asseguro. Estic fart que se m’entelin les ulleres amb el fred, és horrorós. Quan ja pensava que dominava el tema, pujar la mascareta per dintre les ulleres fins a tocar les bosses dels ulls sembla que no és la solució, que si l’aire fred de finals de la tardor em colpeja la cara, com en Tyson a en Jones dissabte passat, i l’airet que surt del nas calentó acaricia el vidre de les ulleres, ja hi soc... caminant pel centre d’Andorra com si fos a Calaf.
Però bé, és el que hi ha, i continuem pujant sols als ascensors públics, seguint les fletxes blanques de la plaça del poble encara que siguin les nou del matí i no hi hagi ningú més, i posant-nos gel hidroalcohòlic una vegada i una altra, sense aturador.
I per què ho fem? Almenys jo, eh? Que no vull parlar per tots. Jo ho faig perquè sé que tot això passarà, que val la pena caminar entre la boira perquè tard o d’hora parlarem d’això en passat i com un any estrany de la nostra vida, inclús ho tractarem amb un somriure als llavis descoberts. Ningú oblidarà somriure, no patiu.
Sigui com sigui, el gran filòsof i amant de la Fórmula 1, George Harrison, que precisament diumenge passat va fer 19 anys que va morir, ens va deixar aquest cant a l’esperança anti-Covid-19: “La sortida del sol no dura tot el matí, un xàfec no dura tot el dia, no sempre tot ha estat tan gris, totes les coses han de passar.” Amén.