“Has vist allò de les escombraries?
–Què? Brossa? On?
–Aquí a l’entrada, aquelles ampolles de plàstic i una bastida.
–Ja veus…
–Hi ha tot de coses per tot Sant Julià i a la fàbrica també”.
Conversa real, transcrita més o menys literalment, mantinguda pels companys de viatge del seient de davant, sentida dins d’un bus. Allò de les escombraries és L’And Art 5a biennal internacional d’Andorra i està dedicada a l’economia en circulació, al reciclatge, la reutilització i a mostrar com el planeta cada cop està més degradat.
Primer va ser el Landart, així tot junt, que consistia en exposicions enmig de la natura, un nom que no agradava als puristes perquè no eren creacions efímeres amb materials naturals, però una iniciativa que va triomfar i va atreure molt públic, aquell “turisme cultural” tan valorat i buscat. Ara, l’empenta de l’empresa Reunió de Papaia (un nom d’artistes, qui fa reunions de papaies?) s’ha transformat en L’And Art i es defineix com a festival de creació que reuneix artistes d’Andorra i del món, Perú, Turquia, els Estats Units, Espanya, i amb San Marino, com a país convidat.
Aquest L’And Art ha deixat la muntanya, té com a gran centre una fàbrica abandonada, com si fóssim a Berlín, i un circuit urbà d’escultures, però segueix parlant de natura amb obres que parlen del medi ambient i de la seva degradació: ‘La muntanya en circulació’ és el lema.
Entrar a l’antiga fàbrica de tabac, a part dels records o lligams sentimentals que desperti en cadascú, és impactant perquè CATSA està plena d’instal·lacions d’art per pensar i per sentir sobre el planeta, fins i tot sobre els satèl·lits privats que embruten l’espai. No us perdeu, sobretot si aneu amb nens (perquè L’And Art és ideal per a nens i adolescents, una autèntica porta d’entrada), l’enorme instal·lació Call Out, de l’alemany Abel Korinsky i el turc Orhan aib Kavrakoglu.
Entre moltes altres obres excel·lents (deixem l’anàlisi per als experts i limitem-nos a gaudir) hi ha la instal·lació de Toni Cruz. Quan el visitant entra a la sala on hi ha Memòries pensa que ben bé podria estar en una sala del Museu Nacional, perquè aquella obra explica l’Andorra que feia tabac, homes i dones fent cigars i fardells i, fins i tot, sent l’olor penetrant de les fulles penjades. Una instal·lació que explica una part de la història d’un país, com moltes de les obres dels altres artistes que hi ha instal·lades, no només exposades. L’espectador no només mira, sinó que entra a dins, aixafa la sorra (Una partitura andorrana, de Clàudia Vives Fierro), fa una foto per tenir una nova perspectiva de l’obra (Rebirth the landscape, de Mònica Armengol). I l’espectador marxa pensant que quina llàstima que això s’acabi d’aquí unes setmanes i ja no quedi un gran espai impactant per a l’art contemporani ni per explicar un país.