Avui, mentre escric aquestes ratlles que ara llegiu, per a mi encara no acabat Sant Jordi. Faig una mena de repàs ràpid de quatre de les minúcies que he fet al llarg del dia i us n’esbosso alguna encara per fer, no perquè pensi que siguin gaire més importants que les activitats que probablement hàgiu fet vosaltres, sinó precisament perquè són anàlogues a les desenes d’accions quotidianes que també heu executat o contemplat. També perquè aquest ha estat un diumenge d’una voràgine desconeguda, vist que jo els diumenges els acostumo a passar a casa escoltant música mentre corregeixo, escric o llegeixo.

Per engegar, he llevat els meus dos fills petits i hem planificat el dia mentre esmorzàvem. Una trucada a cals pares per veure quins plans tenien. Dutxes. A les onze ja érem a la plaça del Poble d’Andorra la Vella. Ens hem dispersat i hem fet un tomb ràpid. He tingut el gust de saludar escriptors i editors amics: el Marc Miró (d’Editorial Límits), la gent d’Editorial Andorra, el Toni Caus, el Joan Peruga, el Manel Gibert, el Txema Díaz, l’Arnau Orobitg…

A continuació, cap al bàsquet amb el meu fill i un amic seu. Hem guanyat i ens ho hem tornat a passar molt bé. Molt important: hem vist l’actuació dels Castellers d’Andorra, que estan fent molt bona feina tot i la seva joventut com a agrupació. Quan s’interpreta l’himne al principi del partit un dia són els grallers dels castellers, un altre dia els cadets i júniors del rugbi que el canten a capella o un altre un cantautor del país. En acabat, de tornada a Sant Julià, hem dinat en un dels nostres bars habituals. Res de l’altre món, però suficient per seguir escenificant que estàvem de festa: plats combinats, francesinhas, claretes, cafès i gelats.

Llavors, ja de retorn a casa, una sessió doble de cinema en preparació del que ens queda. Us ho torno a recordar: deuen ser prop de les vuit del vespre de diumenge, diada de Sant Jordi, i encara no he volgut saber res dels resultats de les eleccions que s’estan celebrant França i que podrien afectar-nos moltíssim si mai guanyen les opcions més extremes. Vosaltres a hores d’ara ja sabeu com ha acabat tot plegat. Com deveu saber també si Barça o Madrid. Jo vaig gaudir del partit al bar Fenoy, no tant per convenciment o passió pròpia com per contagi del fill adolescent obsedit per l’esport a qui m’encanta acompanyar quan puc.

Sant Jordi amb sabor local, bàsquet nacional en majúscules, castellers i grallers nostrats, gastronomia senzilla i parroquial en família, cinema domèstic, escriptura de la crònica del dia, eleccions col·laterals o duels esportius tan èpics com tots i cadascun dels petits moments que individualment, en família, amb els amics o com a societat, hem sostingut avui i que no són sinó una radiografia dels milers de gestos menys espectaculars que entre tots anem tirant endavant.