Allò que som

Avui és un gran dia per als conductors de nous clípols, per als monitors de punts joves, per als padrins de totes les cases pairals, per als responsables de centres d’innovació, per als dissenyadors de plans de dinamització del comerç, per als comerciants que veuran els seus locals plens, per als escombriaires i conductors de camions de reciclatge. Cap d’aquests professionals pararà ni un moment a partir d’ara, tots viuran al paradís, perquè tots els polítics compliran amb les seves promeses com a candidats electorals.

I si ha tocat campanya, ha tocat nou llibre de David Gálvez: Res no és real coincidia amb els comicis del 2015, i ara Allò que som, d’Anem Editors, ho ha tornat a fer. Si seguíssim l’estil Gálvez això hauria de ser un no-article. Si ell no escriu contes, no escriu poemes –o més o menys– sinó resums, idees, llavors, gèrmens de contes, què hauríem de fer? Un germen d’article d’opinió? Gálvez és un individu que agraeix al seu editor que li publiqui un llibre que en una de les pàgines té una línia, un paio que diu que ha publicat aquestes notes o idees per a contes perquè li fa mandra desenvolupar-los sencers. És algú que a les seves presentacions demana si cal dir alguna cosa més, com si allò no anés amb ell. Si no el conegués, l’engegaria a pastar fang. Fang literari.

Però com que fa temps que el conec, el llegeixo, em desconcerta i em diverteix, escriuré sobre Allò que som, un volum que s’entén molt bé si es relaciona amb la resta de la seva obra. 

Gálvez va debutar fort, amb Cartes mortes, que va encantar la crítica i va espantar el gran públic; un experiment revolucionari d’un pirat de la literatura. Després va acostar-se al gran públic amb una altra novel·la. El 2015 jo em preguntava “Què és Res no és real?”  i escrivia: “És diferent. És molt difícil de definir. Gálvez arrisca, busca nous camins. No aguanta cap etiqueta, no se li pot aplicar cap tòpic.” I així estem encara.

Després va venir Arnes, un recull de contes esgarrifosos, inquietants, incòmodes, amb assassins desequilibrats aptes només per a lectors amb un bon fetge.  I poc després, el balsàmic Fragments de paisatge, amb la pintora Mònica Armengol. Entremig a més, traduccions de l’anglès, una col·laboració amb Histeryofunk,  Formes, i altres experiments.
Allò que som es relaciona i connecta amb totes aquestes obres.  Escandallar, un text en el qual una gent posa preu a la canalla, podria ser un fragment de Res no és real. I el relat sobre l’assassinat homòfob del jove Nuno (l’any 2000 a Andorra) podria formar part d’Arnes tranquil·lament. 

Gálvez viu a cavall entre una novel·la llatinoamericana, argentina diria jo, i una biblioteca. És algú que necessita escriure igual que necessita respirar, que només s’explica el món buscant paraules, relacionant textos com li dona la gana, fent dialogar textos constantment, en una mena d’hiperactivitat literària sense fre. És algú que viu creant, traduint, llegint i escrivint en una mena de laberint de Borges sota l’atenta mirada de Julio Cortázar i altres homes barbuts com ell.