Allunyant-nos de l’escala humana

Són molts els països que, al llarg de la història, han mostrat una gran passió per construir en vertical. La qüestió ha esdevingut ara motiu de conversa entre la ciutadania del país arran de les polítiques que algunes corporacions comunals estan aprovant. I és que com bé deuen saber, amb la revisió dels plans d’urbanisme, algunes parròquies han previst algunes zones en què es podran alçar edificis d’una vintena de plantes. Aquest és el cas d’Escaldes-Engordany, a la zona del Clot d’Emprivat, però també d’alguns punts d’Andorra la Vella. Els mandataris argumenten que això permetrà a la població seguir gaudint d’espai públic a peu de carrer, ja que amb l’anterior planificació el que s’aconseguia era l’ocupació de tota la superfície, encara que amb unes construccions de menys alçada. Però el sentit comú se sol trobar sempre entre aquells que trepitgen carrer. Demanen espais verds, llocs on poder compartir la vida i respirar. De ben segur que asseure’s en un banc a sota d’un arbre envoltat per una mica de gespa (esperem que natural) al peu d’un edifici de vint plantes no serà una experiència gens agradable. Haurem de buscar el sol una mica més amunt, allà on (fins ara) el ciment no hi és benvingut. Si destinem bonics paratges a carreteres per a ús de tota la població també podem reservar-ne d’altres per a aquells moments tan necessaris de desestrès col·lectiu. La qüestió és decidir si el que volem és una ciutat per a viure-hi o bé una ciutat que de lluny pot semblar tan bonica i espectacular però que ofega les vivències quotidianes a l’ombra dels blocs de pisos.