Als auficis!

Quina meravella ha estat llegir el llibre de Robert Lizarte Homes i dones de Canillo, als auficis! Un llibre que ens endinsa en el món de les campanes i dels seus campaners que marcaven el ritme de vida de la població. 

Segons com era el toc de campana els nostres avantpassats sabien si eren tocs festius, repics alegres, batallades lentes o ràpides en cas de necessitat. Totes elles diferents del poble del costat. El poble no es podia quedar sense rellotge ni campanes, ja que amb el seu so es partien i es marcaven les jornades i també s’anunciaven les notícies. 

Els tocs s’aprenien de generació en generació i es tocava a la manera tradicional d’Andorra, és a dir, “a la catalana”. Lizarte ens explica que els tocs que sentim actualment en algunes parròquies andorranes es coneixen com el “toc a la valenciana” a partir del moment en què es van començar a electrificar.

Era costum molt antic tocar un parell de batallades al moment de la consagració, per a indicar als que estaven feinejant pels prats de la parròquia el moment que “s’alçava Déu” per tal que paressin uns moments i es recollissin tot fent pregària. 

Una de les primeres referències escrites sobre les campanes data del 1552 i el 1563 es pagava dos diners per tocar les campanes. L’ofici va evolucionar i el  1753, entre les tasquesdel campaner, hi havia la d’enterrador. Era costum a l’època que cobrés en efectiu o en espècies una tarifa diferent per enterrar adults, infants o albats, nens que encara no havien fet la primera comunió.

El 1843, en Llois Vergés és nomenat campaner i té l’obligació de cuidar-se de les campanes, majoritàriament quan es presenten les tronades i hi hagi perill.

Amb aquest interessant i didàctic llibre, fem un repàs també a les 21 campanes de Canillo i la seva història. De la campana de Sant Pere del Tarter ens conta Robert Lizarte que va ser robada als anys 70 i sortosament va reaparèixer anys més tard a la porta de la casa d’Andorra a París amb una nota que deia que era del Tarter i amb el prec que la tornessin al seu emplaçament original perquè es penedien d’haver-la robat. Estem parlant d’una campana de 46 quilos! A la seva panxa té com a decoracions un Sant Miquel, un calvari i una verge amb el nen. 

La campana gòtica de Sant Bartomeu de Soldeu va tenir una vida força famosa atès que als anys 60 se l’emportaven a les fires turístiques per mostrar-la als visitants  juntament amb una caixa de núvia, un collar d’esquella, un saler i un com de bestiar. 

Una recerca rigorosa i apassionant de la història de les campanes canillenques que no deixa gens indiferent i que omple un buit de la nostra història que homenatja uns avantpassats amb molt de seny. 

Ah, i no us perdeu el vídeo que acompanya el llibre on Robert Lizarte, Domènech Bascompte i Teo de Cal Jordi de Ransol toquen les campanes de Sant Cerni de Canillo mostrant-nos els diferents tocs. Una delícia submergir-nos al passat campaner de la seva mà.