He passat tretze anys recorrent aquell tram d’avinguda Tarragona tan similar als paisatges impossibles d’Escher: carrils bici que no van enlloc, voreres que acaben abruptament en el no-res, marquesines abandonades enmig del pas, salts per evitar els cotxes que maniobren a la porta dels tallers mecànics sobre els peus dels vianants... 62.400 minuts, 2.600 hores, 108 dies de vida gastats en aquell desgavell urbanístic. Tones de fum empassades. Soroll eixordador de vehicles pesants i pesats en vehicles. Estímuls que empenyen a ensenyar les dents ja durant tota la jornada. Cadascú pot explicar una experiència similar. És irremeiable. Irremeiable? Potser no tant. Això, en tot cas, és el que ens conviden a preguntar-nos aquests xicots d’Ad.Hoc. No cal anar més enllà si fa mandra o si som dels convençuts que la Terra és plana i el canvi climàtic, galindaines. L’egoisme de fer-nos la vida més agradable ja és suficient. És així com volem viure? És així com volem que visquin els que venen darrere? Per cert, benvinguda, Aloma: en quins temps tan estranys –en realitat tots ho són– ha decidit Déu convocar-te a aquest món (perdona, Jordi, no m’he pogut resistir a la broma: em faig tanta gràcia). Als teus ulls brilla la utopia, deia un dia un dels que ara impulsen el grup. Als seus ulls brilla la utopia. Així és com hem avançat sovint (no eren utòpiques aquestes vacances pagades per l’amo que ara molts estem gaudint?). Tant de bo la utopia comenci a brillar en molts ulls. Tant de bo tantes gotes acabin sent una immensa onada, un imparable i eixordador tsunami.
