Alt estànding

Els darrers anys es constata un rebrot de la construcció, tot i que lluny de l’anterior bombolla immobiliària. Aquesta nova fornada sembla ser més selectiva, ja que l’oferta en forma de promocions diverses tenen un denominador comú, fonamentades en dues paraules: alt estànding. Per donar-li més catxet o exclusivitat, la publicitat d’aquests immobles, en alguns casos, es fa amb conjuncions lingüístiques en anglès.
Com a defensor del lliure mercat no hi estic en contra, i probablement si en tingués possibilitats em plantejaria l’adquisició. Així mateix, entre els aspectes positius s’hi troba la creació de llocs de treball. Però malgrat tot això, també és evident que la major part d’aquests immobles no poden ser adquirits –ni tan sols somiats– per la major part dels residents. Per tant, no cal ser gaire espavilat per intuir que gran part dels probables compradors siguin forans o residents passius.
Però no m’amoïna el fet concret, sinó que em plantejo si aquest model és extrapolable al conjunt de les accions socioeconòmiques al país. És a dir, si s’està provocant una Andorra a dues velocitats en què la diferència és cada vegada major entre uns i altres. Aquesta percepció no és producte de lectura o estudi, atès que on acostumo a dilucidar les meves pseudotesis mentals és a través de l’observació d’espais i ambients. Especialment, tinc la predilecció de fer-ho en un bar concret, el que col·loquialment s’anomena bar de treballadors.
El tràfec de gent diversa, els obrers amb la bosseta del bocata, persones que hi viuen en pensió, sentir les converses, l’intercanvi d’impressions, l’idioma de comunicació... Aquests ingredients em fan veure persones que contribueixen de manera plena en l’economia andorrana: paguen lloguer, compren al país, molt d’ells fan vacances a Andorra perquè no poden permetre-se-les de fer en altres llocs. Així mateix, el bar esdevé un petit laboratori on s’aprecien dificultats socials i fins i tot t’adones de situacions com quan alguns s’interpel·len per suposades pagues atorgades per part de l’Administració mentre d’altres han de treballar.
La procedència abraça des de persones que fa poc que hi viuen fins a nacionals. Per tant, no considero que aquests ciutadans hi vulguin estar al marge, però hi ha desafecció de part de la població per la cosa pública empíricament demostrable en un major percentatge d’abstencions a les eleccions. No obstant això, no cal deixar de banda que també hi ha un element atribuïble a la voluntat de l’individu.
En tot cas, potser sí que hi ha factors en l’Andorra actual que fomenten aquesta situació que no són pas desconeguts per la gent. Per una banda, salaris públics d’alt estànding, i per l’altra sous base cada vegada més low-cost amb relació al cost de la vida. Promocions d’alta volada conjuntament amb anuncis anestèsics de construccions d’habitatges socials. Inversions que enlluernem amb focs d’artifici, mentre que el futur de les pensions està en risc. Agressions a la natura mentre que a nivell cultural sense ser capaços d’erigir el museu nacional.
No pretenc ser un utòpic o un nostàlgic permanent, però somio en una Andorra d’alt estànding en el sentit més ampli de la paraula, amb la visió de fer-hi un país on viure i no només aparentar, més humà i menys materialista. Un país que faciliti les condicions sense recórrer a fomentar la política del subsidi. Que se sigui rigorós amb aspectes com ara l’idioma, la cultura i la seguretat pública. Recuperar l’ànima d’aquell país que va ser d’acollida, esperança i oportunitat. Un país que defugi del model temporer i la temporalitat i que aposti per la integració i la durabilitat.