Altaveus Bluetooth

Déu salvi la tècnica i els seus benefactors principals, els Reis Mags i el Pare Noel, que aquest Nadal han vingut carregats d’altaveus Bluetooth per amenitzar les places i els parcs de les nostres parròquies. Que millor que tornar de la feina al vespre i veure els nostres adolescents escoltant reggaeton a uns volums exagerats, sense aglutinar-se, sense fer tumult, individualment, cadascú amb el seu tub megabass de molts watts escoltant la tonada preferida, creant la variada banda sonora del meu camí de tornada a casa després d’un dur dia de feina.

Estic content que consumeixin música, cultura, però m’inquieta que la majoria de potents altaveus emeti una música de tan baixa qualitat, majoritàriament reggaeton, aquest esgarrifós estil musical provinent de Llatinoamèrica, sobretot de Panamà i Puerto Rico, bressol del bon gust musical, i que el sempre àvid mercat espanyol, atent als productes de qualitat que els seus consumidors estan acostumats a consumir, ha tingut la bondat de portar-nos fins a la porta de casa.

Us heu parat a escoltar mai reggaeton? Les seves lletres, massa sovint masclistes i sempre molt sexuals, amb jocs de paraules poc subtils, el seu ritme, repetitiu monòton i pobre en matisos, la manca de qualitat vocal dels seus intèrprets, que gairebé sempre amaguen la veu darrera capes i capes de processos digitals per emmascarar la seva ineptitud vocal.

Ho heu fet? Heu fet aquesta anàlisi? Aleshores, els que sou pares, no els heu proposat als vostres fills que escoltin altres estils? Estils que no cosifiquin sistemàticament la dona, on l’amor no es confongui amb sexe d’una nit, on la forma del cos no prevalgui per sobre de la simpatia o la intel·ligència d’una dona? Tant si teniu fills com si teniu filles us recomano que feu una cerca a internet de les lletres dels reggaetons més escoltats aquest 2017. Flipareu.

L’educació musical comença a casa, la musical i tota la resta, i al final quan els nens deixen de ser-ho i passen per aquesta etapa dura de l’adolescència, per la qual tots hem passat com hem pogut, i volen ser ells mateixos reivindicant-se com a individus, acabaran fent el que ells voldran, però crec que obligar-los (ara que encara podem) a llegir, a compartir la música que escoltem, a mirar bon cinema, no aquest cinema de consum avorridíssim, obligar-los a anar al teatre o a algun concert de tant en tant... Obligar-los a sentir el que nosaltres entenem per cultura, obligar-los a acceptar el llegat cultural, obligar-los a rebre l’espurna que d’aquí a uns anys els il·luminarà els ulls quan reconeguin el que amb mala cara van acceptar uns anys enrere. Només així ells podran formar part d’aquest gran patrimoni, fent-los ara. Transmetre valors és molt difícil, però també produeix una satisfacció molt gran.