Fa bastants anys que em dedico a la docència. Durant aquest temps he vist passar per les aules molts alumnes, persones que després he retrobat en la nostra comunitat integrats de diferents formes i amb la materialització d’un futur que, en moltes ocasiones, no ha estat el que els professors i mestres preveien.
Sovint reflexiono sobre aquest tema i les modificacions de comportament i actitud de les diferents generacions i mai arribo a cap conclusió concreta. Em supera la rapidesa i contundència dels canvis i els imprevisibles resultats d’alguns alumnes en la seva integració en la societat.
Tots els sistemes educatius tenen la finalitat que els alumnes adquireixin uns coneixements concrets en un temps determinat i que puguin fer servir en qualsevol moment, complementant-los amb d’altres que aniran adquirint de diverses formes al llarg de la seva vida.
Les tècniques per aconseguir aquest objectiu són diverses i, en general, eficaces. Però no és suficient que la tècnica d’ensenyament sigui correcta, per aprendre cal una actitud proactiva del receptor, de l’alumne en definitiva, i aquí crec que és on radica el problema fonamental.
Estimular la motivació de les persones no és una tasca fàcil ni per a la qual existeixi una fórmula concreta. La pròpia experiència vital ens fa modificar les actituds al llarg de la nostra existència. En el cas de l’aprenentatge cal una motivació constant al llarg del temps i una certa dosi de fe en allò que fas. Si aquesta actitud, que implica constància i confiança, és difícil d’aconseguir en un adult, ho és més encara en un adolescent.
Els sistemes educatius recluten els individus d’una societat en la primera fase de la seva vida sense que aquests ho hagin triat ni siguin conscients del perquè. Aquesta evidència es fa més palesa en la pubertat, quan la persona comença a elaborar idees pròpies, a qüestionar-se la seva existència i a decidir el seu futur. Són aquells moments en què, sobtadament, un bon alumne, intel·ligent i reflexiu, pot començar a treure resultats dolents sense un motiu aparent.
Fa uns anys aquesta mena de crisi existencial dels adolescents arribava al voltant dels 15-16 anys, i s’afrontava de manera serena entre l’equip docent i la família intentant aconseguir el canvi d’actitud de l’alumne.
Actualment aquesta situació es produeix molt abans, cap als 11 o 12 anys, amb una gran interferència de les noves tecnologies de la comunicació, que permeten, a través de les xarxes socials, un teixit de contactes i fonts d’informació que escapen al coneixement de pares i educadors i influeixen decisivament en l’actitud de l’adolescent. El qüestionament de la necessitat d’aprendre per part de l’alumne, l’allau d’informació diversa, la seva curta edat i l’obligació de romandre al sistema educatiu cinc o sis anys més, poden significar una mena de sentència que alguns alumnes viuen amb un alt grau d’hostilitat tant cap a la institució que els acull com cap a la mateixa societat, generant distorsions en la convivència quotidiana i en les aules que perjudiquen els alumnes motivats i difonen les seves actituds.
Crec que és una responsabilitat de tots, pares, educadors i societat en general, influir en els adolescents per aconseguir actituds positives que estimulin la convivència i la motivació per l’educació, desenvolupant i valorant l’esforç i la disciplina de treball, característiques fonamentals per afrontar els reptes que es trobaran a la vida.
