Bon dia tingueu!
Perdoneu, però avui no parlaré de polítics directament. Això ja ho farem el mes que ve, que tindrem més teca.
Avui parlarem de Cultura, o més aviat de l’Alzheimer voluntari i controlat que envolta la Cultura.
Aquest any, fa quinze anys que l’aleshores cònsol de la Massana, Josep Maria Camp, va engegar les primeres visites guiades que s’han fet al país. El van prendre per boig. Avui dia són un èxit a tot arreu i cada dia proliferen més. I jo felicito les iniciatives de tot ordre.
Així mateix, l’any 2013, ara fa deu anys, vaig enviar una proposta a l’Escena Nacional d’Andorra per una mena de festival escènic (teatre, música, dansa, contes, xerrades, història) i en escenaris com museus, esglésies (interiors i exteriors), Auditori i teatre Les Fontetes, Casa Areny-Plandolit, Casa Rull i Casa Rossell. Plantejava Ordino i la Massana perquè eren les parròquies que més coneixia i com un inici del que podia ser un gran Festival d’Arts Escèniques Nacional. 
Passats deu anys, per sort, la cosa ha millorat. A Andorra hi ha molt talent. Ja n’hi havia fa deu anys! Però segueix el comunisme, perdó parroquialisme per excel·lència. Així, ara tenim, l’Andorra Crea, el Canillo Escènic Arts i el Festac, podríem dir de “recent creació”. Més sort tenen el festival Ull Nu, que ja passa per la desena edició; i referent a la música, l’Andorra Sax Fest, per l’onzena; i el Jambo Street Music, també en la desena edició.
Tot això és gràcies a gent caparruda, incessant, que aguanta llamps i trons i que estima el que fa més que res. 
Tampoc em puc oblidar dels nostres cineastes: Alvaro Rodríguez, Hèctor Mas, Alfons Casal, Héctor Romance, José Pozo, Elisabet Terri, Nil Forcada i d’altres d’aquí, i els que s’estan a l’estranger. Així com actors i totes les altres disciplines.
I perdoneu-me escriptors, editors i llibreters, que també sou Cultura amb lletres grosses, però lo meu és l’escena. Hem de compartir-la. Sense els vostres textos no hi hauria escena possible.  
La llàstima és que s’han d’enfrontar amb un monstre: una administració formada per uns administradors que mai no han cregut en la cultura, aquella cosa i aquella colla de dropos que només volen viure del cuento. Si us plau, no busquem similituds que encara prendríem mal.
Al voltant de la Cultura es generen molts llocs de feina que al seu torn generen molts diners. Si no ho creieu, aneu a un rodatge de cinema o un muntatge teatral. Però com tot, ha d’estar ben dissenyat. Una bona propaganda, interior i exterior. Efectiva. I no d’avui per a demà. Les coses triguen el seu temps a donar fruit. Però quan ja funciona és imparable. No n’hi ha prou a posar diners només per al Cirque du Soleil. Si el volen continuar portant, ja es ven sol. O potser no? Cal esmerçar esforços en la nostra gent, en els nostres Festivals. O potser a fer un gran Festival Escènic per tot el país, amb totes les disciplines, que inclogui els ja existents, o no, però monetàriament ben dotats. I s’han de dotar els artistes per poder-se promocionar fora de les nostres fronteres! De la mateixa manera que es promocionen esportistes!
I també cal recordar que, a diferència de l’esport, la cultura no té federacions internacionals on, si ets dels bons, reps uns diners que et permeten fer bons muntatges, comprar instruments o fitxar actors o músics. D’això, res de res.
Perquè si no, la pena seguirà sent que els nostres artistes, i donat que el Llibre Blanc no s’acaba de desplegar, continuaran havent de ser uns fidels seguidors de l’Administració si volen gaudir del que fan i que els caiguin unes almoines per anar fent. La resta de diners ja sabem que aniran a parar a coses més constructives i edificants.
Espero que aquest Alzheimer cultural i dependent no sigui tan durador com el recel de molts andorrans a reconèixer les arrels dels seus orígens. 
Perquè portem molts anys de retard i perquè la cultura no sigui pidolar misèria!
Au, bon dia tingueu!