Amarga Boulder

Si avui fos un dilluns normal, estaríem mirant l’agenda.ad, comprant entrades per al Festival de Pallasses d’Andorra la Vella, que començaria dijous. Fa uns dies, hauríem anat a veure Clementina, una producció de l’ENA per al públic infantil, i potser estaríem comprant entrades per a Una historia real, dirigida pel gran Julio Manrique, que s’havia de veure aviat a Sant Julià. Hauríem anat a la Mostra d’Igualada a veure espectacles infantils i ens prepararíem per iniciar l’estiu anant al Trapezi de Reus a veure teatre i circ de carrer. Però en aquests dies estranys no farem res de tot això. Que trist que és veure espectacles, sobretot infantils, a YouTube...  Però no ens queixarem, perquè som afortunats. 

Si no som personal de neteja, ni del comerç ni el transport, si no som infermeres, metgesses o sanitaris de qualsevol tipus, el nostre nivell d’utilitat cau per terra. Aquests dies estranys potser la nostra utilitat es redueix a cuidar, allò que ha esclavitzat tant les dones. Avui és l’únic que té sentit: tenir cura dels més petits i dels més grans. Un sentit essencial, important vull dir. És clar que tenim més facetes, és clar, ¿però que importin realment?

Per cert, quants esgraons baixaran els més grans en la seva decadència? Ara sense llibertat de moviments, o ben poca, sense esplais on socialitzar, ballar, jugar a cartes o fer cursos de foto o d’informàtica? Sense veu, amb por, amb distància dels seus nets... Quin impacte tindrà en la seva vellesa?

Quan m’escapo una estona de les cures familiars, llegeixo Boulder, la segona novel·la d’Eva Baltasar, que va triomfar amb l’excel·lent Permagel i que té com a tema precisament la maternitat, una maternitat imposada i una vida familiar forçada. 

Boulder és amarga, amargant com una ametlla d’aquelles que surten dolentes i amb trossos de pell fosca. Té una llengua i un estil impressionants i sorprenents, com Permagel, és el text d’una poeta, però no té ni una gota d’humor, d’aquell humor negre, d’aquella ironia i sarcasme que tenia la primera novel·la i que per a mi era un dels seus grans encerts.

Boulder és una lesbiana solitària, aferrada a la solitud i al dolor, insociable fins a la medul·la que s’enamora d’una dona que, al cap d’uns anys, vol ser mare. La maternitat no entrava en els plans de Boulder ni en el més remot dels seus desitjos, així que entra en una crisi sense solució perquè queda exclosa del món de la mare tirànica i absorbent. 

Boulder i Samsa són els únics personatges d’aquest relat, han desaparegut les trames secundàries de Permagel. Dos personatges i el seu món, a la freda Islàndia, un retrat brillant de la maternitat sublimada i mitificada –tan de moda– que viu Samsa, una descripció de les sessions d’alletament col·lectiu com si fossin moments d’èxtasi.

Boulder viu presonera i amargada dins la casa familiar somiada per Samsa: “Les casetes unifamiliars noves de trinca tenen ànima, una ànima famolenca que s’alimenta de la teva xuclant-ne la llibertat, la independència, qualsevol indici de passió”, diu. “Les cases dolces com la seva et corquen a poc a poc, et perforen en profunditat, assoleixen el nervi més prim. Quan te n’adones ja és massa tard, t’ha matat aquella energia demolidora que només el dolor sap produir.” Dolor pur, associalitat total. No apta per celebrar el Dia de la mare, però brillant.