La paraula somni ve del llatí somnium. Aquest terme llatí procedeix al seu torn de somnus, derivat de l'arrel indoeuropea swep-no- (dormir). La paraula somiar ve del verb llatí somniare, que significa tenir imatges en la fantasia mentre un s'adorm, delira o imagina. La paraula somni pot tenir dos significats diferents, depenent de si és en singular o en plural. Tenir son (en singular) significa sentir cansament o la necessitat fisiològica de dormir, mentre que tenir somnis (en plural) es refereix a l'activitat mental i les imatges que experimentem quan dormim, o bé a les il·lusions, metes i desitjos de la vida.
La principal diferència entre tots dos tipus de somnis és el grau de control que tenim sobre ells. Mentre dormim, el cervell crea històries sense que puguem dirigir-les. Som espectadors d'una pel·lícula escrita per la nostra ment inconscient, mentre que quan parlem de somnis com a aspiracions, ocorre exactament el contrari. Nosaltres escrivim el guió, triem la direcció, modifiquem el camí i decidim quant esforç estem disposats a invertir per a acostar-nos a allò que desitgem. En definitiva, un ocorre mentre descansem i l'altre, precisament quan ens despertem. El problema d'aquesta subtilesa es troba en el nostre comportament. El món està ple de somiadors i això, a priori, està molt bé. Tots els grans avanços i emprenedories de la història de la humanitat s'han aconseguit a base d'esforç i sacrifici constant enfocats cap a unes metes determinades, uns somnis d'aconseguir coses que han fet augmentar el nostre desenvolupament a tots els nivells: cognitius, econòmics, tecnològics, socials, i una llarga llista d'etcèteres. I així és. Tots podríem dir que ho hem aconseguit, però no sé molt bé per quina raó, fa temps que tinc la sensació que aquesta connexió amb les nostres ganes d'escriure la nostra pròpia història s'està perdent. És com si, cada vegada més, ens comportéssim com a bestiar que va d'un lloc a un altre, guiats per un pastor que no triem, o sí, quan votem?, i al qual no li qüestionem res perquè donem per fet que ens està portant pel bon camí. El problema d'aquesta metàfora és que ja sabem que el bestiar, normalment, acaba en l'escorxador. Per què tinc aquesta sensació? Perquè crec que com a societat estem cada vegada més perduts, sense un rumb fixat per nosaltres mateixos, i responent a les situacions com qui segueix la direcció del vent. I aquesta sensació es veu acrescuda per la demanda de gent buscant solucions, algunes vegades màgiques, per sortir del bucle de la rutina. És com si tinguéssim amnèsia, com si ens haguéssim oblidat del que somiàvem quan érem petits, ingenus i fantasiosos, o quan érem joves i teníem energia per a menjar-nos el món. Faríem bé a no deixar que qui ens mengi sigui la vida i tornéssim a connectar amb aquest nen i amb aquests somnis. Ja sé que a vegades costa, però és millor fer-ho amb els ulls oberts.
