Fa a penes uns dies em comunicava un amic –si m’ho permet, o en tot cas, una d’aquestes persones que l’ofici et posa al camí i amb qui, discrepàncies puntuals a banda, comparteixes certa visió de les coses– la mort del pare. No hi ha consol, és clar, ni lenitius. I menys per als que deixem de banda amables dogmes i expectatives d’un més enllà. La ciència, ves per on, ve en el nostre auxili –Joan-Marc Miralles: vine tu en el meu i explica’ns-ho correctament algun dia– i apunta que els elements químics que ens conformen es creen en les inconcebibles temperatures de les supernoves. Després ja mai més no es destrueixen, són eterns. Així que formem part de tot, com albirava Spizona, i avui som home i demà, roc. La ciència és poesia, oi? És art. I aquest desig de transcendència, d’universalitat, és el que defineix l’art. Això m’ho intentava fer entendre –així, en sec, sense vapors etílics ni res: sols una copa de vi i un estofat– Javier Balmaseda també fa pocs dies. Resulta tan curiós, per tant, l’alegria i manca d’humilitat amb què tanta gent s’autodesigna artista –la mateixa amb què tu et dius periodista, diran, i tindran raó–. Però més encara la manca d’escrúpols amb què autoritats de divers pelatge invoquen l’art i la cultura per a finalitats espúries i només li donen suport si se’n pot extreure una rendibilitat, sigui econòmica o política. Però en realitat, què importa? La poesia perviu per si mateixa. La resta, ells, jo i vostè estimat lector, ens disgregarem en àtoms. De la columneta aquesta, fruit d’un diumenge de juliol, no en quedarà ni això. Apa, a refrescar-se!
