L’altre dia, quan vaig anar a comprar tranquil·lament el diari, va i la meva amiga Pepa, amb nocturnitat i traïdoria, em deixa anar una pregunta amb eco i que encara no m’he pogut respondre. I mira que hi he donat voltes. Si la comparteixo aquí i avui és perquè segur que molts de vostès se l’hauran plantejat alguna vegada, espero que amb resultats més concloents. Doncs va la Pepa i em diu:
–I tu, d’on ets?
Sembla senzilla, oi? Però com a mínim per a mi no ho és tant, sobretot si –com vam convenir amb la Pepa– no es tracta estrictament del lloc on vaig néixer. Ha coincidit que aquests dies he tornat accidentalment, i després de mooolts anys, al barri de Barcelona on efectivament vaig néixer i créixer. Si, com deia Aub, un és del lloc on estudia el batxillerat, la resposta a la pregunta de la Pepa era evident. Si miro el meu passaport, també. Però jo no ho tinc tan clar perquè aquestes respostes deixarien al marge la ciutat foral on vaig estudiar la carrera, m’hi hauria quedat tota la vida, el poble de la Garrotxa, terra aspra, de mala petja, on estan enterrats els meus avantpassats –el que els antics entenien exactament per pàtria– i on un dia algú llençarà les meves cendres –pujant a la Mare de Déu del Mont, al punt exacte on tu i jo sabem– i el país on he viscut l’últim quart de segle, que és el de la Blanca, i d’on sembla que ja no m’hauré de moure. A tots aquests llocs, i d’altres amb què he tingut una relació més ocasional però no menys estreta, em sento vinculat amb una rara intensitat que m’impedeix descartar-los a l’hora de decidir d’on soc. Seria com trair-los i trair el jo que hi va ser més o menys feliç. Els nacionalistes d’aquí i d’allà tenen aversió a les identitats múltiples. Per a ells tot és blanc o negre, o ets dels nostres o no ho ets. Davant del dilema, l’únic que puc respondre és que segueixo sense saber d’on soc però que afortunadament, jo no soc dels seus. No sé vostès.
