Amb Larra, a la CASS

Es tracta d’un tràmit quasi rutinari. Bancari, però rutinari. La cosa es complica des del moment que em demanen els punts de la CASS. Ai, l’extracte, quina gran aportació andosina a la història de la burocràcia universal! No acabo d’entendre, en fi, per què el banc, que coneix els secrets dels meus comptes millor que jo mateix, necessita un paperot que li confirmi el que podria saber accedint amb un sol clic al meu heroic historial. Però volen el paperot i vaja, el tràmit l’he sol·licitat jo. Quan la noia del banc percep que m’estic començant a posar nerviós, intenta tranquil·litzar-me: puc demanar i imprimir l’extracte des de l’aplicació CASS On Line –atenció, on line, i després els exigim als conductors d’autobús que parlin en català–. Sembla fàcil, però naturalment ho intento quatre vegades i res. Falta alguna cosa. Em resigno i cap a la CASS. El guàrdia de seguretat ordena la cua. En català, això sí. Amb cita prèvia, cap aquí; sense, cap allà. M’hi he presentat a pèl, així que cap allà. Traspasso la primera línia i accedeixo feliç al mostrador: “Miri, voldria un extracte, he intentat treure’l pel portal, però no me n’he sortit, soc així d’analògic”. És clar, em diu. “Si no està donat d’alta a CASS On Line ha d’omplir el formulari, signar-lo, escanejar i adjuntar el document d’identitat, enviar-lo, i rebrà el número d’identificació...” “Deixem-ho estar”, contesto, una mica mosca. “No me’l pot treure vostè?”, suplico. “Doncs no. Tots els tràmits són amb cita prèvia”. Home, tots no. El tràmit per demanar cita prèvia no necessita cita prèvia. “No. Però l’extracte, sí. Li puc donar hora per demà”. Demà és avui. He necessitat 24 hores i dues visites a la CASS per tenir el paperot. És francament esperpèntic. Kafka viu. I Larra, també.