Fa setmanes que sentim a parlar de narcopisos i d’adolescents amb trastorns i addiccions que segons les famílies no reben l’atenció que necessitarien. Mares que alcen la veu davant la desesperació de veure com els seus fills agafen camins equivocats i dubten de si trobaran via de retorn. I quan des del Govern se’ns insisteix que es tracta només de casos “puntuals” i que potser no cal alarmar-nos, descobrim que hi ha un Pla nacional contra les drogodependències que fa 15 anys que ningú no es mira. Com pot ser? És fàcil traslladar la responsabilitat a les famílies, però és evident que en aquests casos és imprescindible un treball conjunt amb famílies, centres educatius i administracions. I les drogues volen anticipació, actuar abans que qualsevol jove ja hi hagi caigut de quatre grapes, perquè un cop la dependència està creada, sortir de l’espiral és molt complicat. Perquè no és només el consum, és tot allò que porta associat: males companyies, trastorns de comportament, reaccions violentes, necessitat de diners per la via que sigui per tenir accés a les substàncies, conseqüències psicològiques i físiques, etcètera. I és clar, si l’afectat ha d’acabar ingressat en un centre per recuperar-se, la despesa que això comporta a la família i a l’Estat, si és que hi ha de col·laborar. No s’hi val a fer un pla i no aplicar-lo. No podem fer veure que aquí no passa mai res i que tenim uns joves perfectes. Cal actuar, prevenir, educar i l’Administració s’ha de posar les piles. 15 anys són massa. Una eternitat que pot haver deixat més d’un sense la joventut que es mereixia haver viscut.