Distància, higiene de mans i mascareta semblen els escuts que ens salvaguardaran del nou coronavirus i del rebrot que s’espera que arribi a la tardor. Aquesta nova i responsable actitud que tan estranya vèiem quan la practicaven a Orient, pensant potser que eren ells els que es protegien de la contaminació, i que ara, amb aquest curset accelerat de mesures sanitàries que estem fent tots, hem vist que es tractava del contrari, de no infectar el pròxim.
Del que no s’ha parlat tant és dels inconvenients de les mascaretes, que malgrat siguin uns quants i força incòmodes, no poden vèncer mai la balança cap al costat de la irresponsabilitat de no dur-la.
N’esmento alguns i començo per un que no afecta tota la població; se m’entelen les ulleres. Bé, no només a mi. En un inici creia que era per la dimensió de les meves lupes, ja que en calço unes de ben grosses, per sort la moda m’ho permet i no em costa de trobar-ne, però, ja us ho dic ara, com més grosses, millor, ja que així tens més camp de visió enfocat. Però resulta que inclús als que les duen més menudes també se’ls entelen. És l’aire del nas, que surt calentó i es canalitza mascareta amunt fins a topar amb el vidre, més fred, de les ulleres.
He provat de pujar-me la mascareta fins ben amunt del envà nasal, a l’altura dels ulls, per posar les ulleres per sobre, he provat de fer nusos a les gomes per crear unes xemeneies laterals, però res no rutlla. Bé, està clar que és un mal menor, però emprenya, perquè amb les ulleres entelades fas cara de panoli.
L’altre problema que em provoca la mascareta és que no reconec tothom. Hi ha gent a qui la mascareta li transforma completament la cara. He tornat la salutació a tants cotxes que feien sonar el clàxon sense saber qui hi havia a dins!
I de vorera a vorera, què me’n dieu? Ep! Com va? Bé, bé… no sé qui ets. Deu ser la gent que en una situació normal dec reconèixer pel somriure, o pel nas, o pel conjunt de les faccions facials. Així com d’altres no em costa gens, n’hi ha que en soc incapaç d’identificar.
Qui ens ho havia de dir que la mascareta entraria a les nostres vides d’una manera tan abrupta com natural. I quantes vegades he hagut de girar cua, també abruptament i aparentant naturalitat, per anar a buscar-la perquè a mig camí m’adono que me l’he deixada. Suposo que al final ens hi acostumarem. De fet quan mires el teu entorn el que es fa estrany a hores d’ara és veure algú que no la porta.
Sigui com sigui, si ha d’ésser la que ens salvi d’un rebrot de la Covid-19, benvinguda sigui a les nostres vides, malgrat que se’ns entelin les ulleres. Suposo que al final acabarem reconeixent-nos pels ulls, i això també és maco.