Amb pena i poca glòria

L’endemà de l’Epifania, el dia dels Reis, s’acaba el seguit de festes i celebracions de Nadal, i tots retornem al trinquet de cada dia, l’habitual i monòton quefer ordinari. 
El 7 de gener s’enfronta amb respecte i amb la nostàlgia de dies extraordinaris, viscuts i recordats, retornant una mica a la nostra infantesa. I d’aquí a set dies, exactament, també rememorarem que fa deu mesos que el temps es va aturar. Uns quants dies abans, ja s’havia abraonat damunt nostre una fatídica i malèfica malaltia de repercussió inimaginable, imprevisible. El rellotge del temps ens apareixia congelat en el propi temps de l’eternitat i el passatge dels minuts i de les hores ja no repercutia en el seu tic-tac imparable. Entràvem en una era fosca i desconeguda, de conseqüències insospitables.
Hem encetat un nou any en un calendari de temences, però convençuts que sabrem plantar cara a la greu situació que hem d’enfrontar, si tots els ximples, imbècils, curts de gambals i idiotes que no s’han constret a unes normes bàsiques es decideixen a complir la legalitat i si les vacunes són prou eficaces per revertir la situació. No sé si, actualment, estem en el Top 10 o en el Top 3 mundial d’infectats. Però les evidències i les conseqüències indiquen que ens caldrà molta força i determinació per retrobar una normalitat perduda.
Els poders públics han actuat amb seny i determinació, però haurà de ser la societat, tots  nosaltres, qui faci reviure el país, amb els esforços necessaris. Tot és mal, lo mal que mata!
L’Estat s’ha endogalat (Govern i comuns) i caldrà retornar a l’ordre i reviscolar activitats, malures i economia. No serà fàcil ni còmode.
Mentrestant, n’hi ha que s’entossudeixen en un atzucac, d’altres que demostren empatia, i hi ha qui fa volar coloms.
Al Comú de Canillo se’ls ha abalançat al damunt un os de fèmur de dinosaure, que serà força dur de rosegar. Tant de bo que puguin resoldre la situació del Palau de Gel amb harmonia i satisfacció de les dos parts. Així ho desitgem. El Comú d’Escaldes-Engordany s’ha distingit, demostrant germanor i solidaritat, tot oferint 80.000 regals a la 28a recollida de joguines del locutor Òscar Royo. A Andorra la Vella continua la sonsònia repetitiva, sense contenció ni límit. La líder, en versió “enginyera de ponts i camins”, sempre a la palestra, anuncia que la sortida del ja molt famós telefèric serà a l’edifici de l’aparcament Els Pouets. Després de tant insistir en aquest assumpte, repetidament, pot ser que al final ens creurem que algun dia serà realitat. Un leit motiv que avorreix. 
Que es faci fotre l’estalviar!
Ens han tancat les dos portes d’entrada al país i l’economia se’n ressent tan abruptament que en qualsevol moment pot patir una implosió. Ens han privat del nostre sosteniment i experimentem una sensació d’abandonament i de desolació profunda. Però el refrany diu que d’un gran mal en surt un gran bé. I pot ser així mateix, ja que no ens hem vist envaïts per una multitud de visitants que haurien pogut contaminar-nos. Sempre cal veure el bon cantó de les coses. Quan una porta es tanca, se n’obre una altra.
Ses Majestats van passar sense pena ni glòria i, a casa, engorronits, ens vam cruspir el redort de Reis queixalant les tres faves enforancades en la massa de pasta, sense que hi aparegués cap figureta. Un encert i bon presagi, perquè les faves representen l’abundància en les collites primerenques de finals de juny.
I en record i reconeixement al professor Eduard Rossell, que ens ensenyà a cantussar algunes cançons que mai no he oblidat, doncs heus aquí unes estrofes de La Marcho di Rèi, cant popular d’origen provençal, en la traducció francesa La Marche des Rois: “De bon matin j’ai rencontré le train de trois grands Rois qui allaient en voyage, venaient d’abord les gardes du corps, des gens armés avec trente petits pages, puis sur le char, parmi les étandards, c’est Melchior, Balthazar et Gaspar…