L’altre dia la correctora d’aquest diari em va polir la ressenya de Superherois, l’estupenda exposició que fins al gener poden veure al CAEE. En un moment donat de la crònica que no es va publicar em deixava endur per l’entusiasme. Venia a dir que s’hi havia fet encaixar amb calçador una lectura de l’exposició amb –perdonin vostès– perspectiva de gènere, quina gran cotilla. Com per fer-se perdonar que programessin una cosa tan, tan... masculina. Perspectiva de gènere: la meva amiga Alba segur que tindria alguna cosa oportuna a dir-hi. En una exposició sobre els anys daurats de la Marvel, a mi m’hauria agradat que m’expliquessin per què la dèria dels superherois va sorgir precisament als EUA als anys 40 i va explotar als dos decennis següents, qui va ser Stan Lee, el pare d’Spider-Man, Thor, X-Man i tota la tropa, l’ADN que lliga aquestes hipertrofiades criatures amb les mitologies clàssica, nòrdica i bíblica, i cosetes per l’estil. Si de cas, hauria agraït un apartat consagrat a les (escassíssimes) superheroïnes de l’època. És clar que posats a aplicar-hi biaix de gènere, per què no també de (diguem-ne) raça, perquè el 99% dels superherois eren com es poden imaginar blancs? O d’orientació sexual, d'edat, de creences religioses i, així, fins a l’infinit? Si tanta penitència hem de fer, si tant ens hem de flagel·lar, per què no prescindim directament de la pura i dura exaltació de l’imperialisme, de l’heteropatriarcat i del masclisme micro i macro que encarnen els superherois de Marvel, no diguem ja de DC? Mirin, el tonet victorià i rottenmeyer, de lliga per l'abstinència, cansa una miqueta, la veritat. És només una exposició de superherois. Permetin que passem una estoneta a la infància sense peatges moralitzants. I no, no se la perdin, de veritat.
