La petita vida de les persones que anem a peu en els nostres trajectes quotidians té avantatges i inconvenients. Els primers ja els coneixem: reducció de les emissions de CO2, beneficis per a la salut... Quant als inconvenients, són, fonamentalment, la lluita constant amb els que van sobre quatre rodes. Cal dir que ja hem desenvolupat la capacitat de visió en 180 graus (sabem que, en cas de col·lisió, sempre se’ns passarà per sobre). En dies de pluja s’hi afegeix un altre risc, del qual no sabem si ells en són conscients. En cas que ho siguin, els trobem molta mala fe. Vegin. Sortim de casa ben equipats amb un bon paraigua per anar a la feina. Hi ha tranquil·litat al carrer. Primer tram superat. És ben bonica la pluja, ens diem. Ens aturem al primer semàfor. Fem una passa enrere (sembla que hi ha un bassal que ens pot esquitxar). Però som afortunats i no ens ha arribat a tocar. Creuem. Caminem per la voravia. Passen cotxes pel costat. La voravia va perdent espai, cada vegada més, i al punt més estret, xaaap!! Una onada gegant. Tan gegant que ens arriba fins al coll. Encara fos neta! Però no. Aigua, fang i olis de cotxes i camions. Estem per girar cua. Però som tenaços i avancem. Dues passes més endavant els vehicles segueixen circulant, accelerant a fons. Una cortina d’aigua es desplaça des de la calçada fins a la voravia. No tenim espai. Les sabates ja no assumeixen més aigua. L’abric tampoc. Agafarem una pulmonia. Senyors conductors, tinguin compassió de la gent que va a peu. Que avui és més trendy fer esport que gastar petroli (de bon rotllo, ¿eh?).