Cada dia més ens estem acostumant a viure amb una sola mà; posar la càpsula a la cafetera i la tassa al microones, a obrir les portes de casa, prémer el comandament a distància del cotxe, tot amb una mà, ens forcem a viure amb una discapacitat, ja que a l’altra hi tenim el telèfon mòbil, que no podem deixar ni dos minuts. M’emprenyo, no m’agrado. Tenir una addicció com aquesta, que evidentment relativitzo per no reconèixer el problema, és preocupant.
Ja em vaig proposar fa un any llarg de no caminar pel carrer amb el mòbil a la mà (sí, soc dels que ho feia) i ho vaig aconseguir. El primer pas va ser posar-me un rellotge de polsera, així evito mirar l’hora al cel·lular, que amb els seus avisos de missatges pendents fa que els ulls obviïn els números que t’indiquen l’hora i la mirada es desviï cap als numerets vermells que hi ha a sobre de la icona del WhatsApp, del messenger, o del Twitter. I ja està, ja estàs venut… “–deu ser important?, Uf, 23 whats sense llegir, que ha degut passar?” Arguments de pacotilla per prémer amb el polze, que segurament l’evolució ja té en procés d’estirament, la icona verda que tots tenim a la pantalla principal. La immediatesa, l’ara. Què ens fa pensar que res pot esperar?
Cal reconèixer que l’eina és espectacular, i fa quinze anys inimaginable, i el desenvolupament que ha patit ha estat fulgurant, però està fent que canviem els nostres hàbits d’una manera excessiva i cap a una direcció que no em convenç. Efectivament contestar un e-mail de feina des de qualsevol part del planeta i en qualsevol moment o deixar un missatge de text que saps que al moment serà rebut pel destinatari és molt, massa, m’atreviria a dir, temptador com per no voler-ho utilitzar a cada instant, però hem de recuperar el control. Jo l’he perdut completament i no m’agrado.
El més graciós de tot això és que estic escrivint aquest article amb el mòbil, tirat al sofà mentre espero que comenci Game of Thrones, altrament, què hauria de fer? Aixecar-me, posar-me davant de l’altra pantalla, la de l’ordinador i fer el mateix que estic fent ara mateix però d’una altra manera.
Però està clar que em té controlat, i no només a mi, els meus fills són uns cracs manipulant amb una sola mà; han desenvolupat habilitats espectaculars amb la mà esquerra, s’hi renten les dents, es fan el Cola-Cao, s’unten la torrada, tot amb una mà, però acabo de decidir que ja n’hi ja prou, almenys per part meva. Ja us diré com em va… I vinga, plego d’escriure que comença la sèrie.
