L’educació és essencial per canviar maneres de pensar i de fer. Crec que ja ho he dit mil i una vegades, però no em cansaré de repetir-ho. També pel que volem aconseguir i avui commemorem: el Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones. Perquè totes les persones tenim una dignitat que res ni ningú hauria de trepitjar i malauradament dia a dia sembla que això ens queda més lluny. En comptes d’anar fent passos endavant, anem cap enrere, com els crancs. És legítim sortir al carrer per reivindicar que s’ha d’acabar amb la violència de gènere, amb la violència masclista. I això ho hem de fer, crec jo, des de la inclusió i el diàleg, no des de posicions apreses, rígides o enquistades, que no són capaces de donar la veu a l’altre. Potser sí que de tant en tant va bé això de fer servir la provocació perquè la nostra veu se senti més forta, però sempre des del respecte precisament a la dignitat de la persona, de tota persona, no només dels meus, dels de la meva corda. I fent servir les bones maneres, que no vol dir empassar-s’ho tot. Les demandes no estan renyides amb l’elegància. La violència engendra violència, els retrets engendren retrets i podríem seguir adduint infinitat de raonaments de l’estil. Malauradament no sempre fer les coses amb pau engendra comportaments pacífics, però no per això hem de renunciar a les nostres conviccions d’aconseguir el que creiem amb respecte i fermesa. Com diria una dona que admiro molt: “duresa mai, fermesa quan calgui. Duresa mai, fermesa en l’obrar”. No més dones maltractades, vexades o mortes.
