“Hem quedat a dos quarts de nou i ja fa tard”, pensa intranquil·la la Laura mentre mira l’hora al mòbil. No suporta la manca de puntualitat del seu ex, és un dels defectes que l’Eduard mai ha intentat corregir. Ella hauria valorat, i molt, un mínim esforç, però res de res. Asseguda a la taula del raconet lluminós de la cafeteria Tacita de plata, on sempre esmorzaven de bon matí, espera resignada. El local, situat tot just a sota de l’edifici on hi ha el pis que van compartir durant una pila d’anys, li recorda una vida que intenta oblidar. Llegeix el diari mentre beu un cafè amb llet ben calent que el cambrer li prepara al seu gust. El Benjamín, un andalús a punt de jubilar-se, la coneix des que la parella va arribar al barri i, com els bons professionals, sap allò que li agrada. L’escuma li dibuixa un bigoti blanquinós sobre els llavis que, nerviosa, es llepa amb delit. Un gest que substitueix el petó apassionat d’abans.
L’Eduard travessa la porta de vidre i seu ràpidament per dissimular el retard. La salutació és minsa: un somriure i dos petons convencionals, un a cada galta. Una trobada de bons amics per repartir-se les darreres pertinences del pis i fer net. Fa temps que ho ajornen i mai troben el moment. La trucada urgent de la immobiliària informant-los d’un possible comprador solvent els ha fet reaccionar. Són, bàsicament, llibres i serà fàcil.
–Pugem? –diu la Laura mentre busca les claus dins la bossa.
–Hem de fer via, m’esperen al despatx –recalca l’Eduard.
Comencen per la prestatgeria del menjador. Els diverteix, descobreixen títols que havien oblidat per complet i rememoren les lectures compartides quan se’ls passaven l’un a l’altre. Manuel Rivas, Pep Coll, Montserrat Roig... Quinze, setze, disset... Potser repartir-se’ls no serà tan fàcil, gens ni mica! Els hauran de sortejar com s’ha fet tota la vida. A mesura que la selecció augmenta, la paciència de l’Eduard disminueix i recrimina a la Laura el zel excessiu invertit en una tasca tan senzilla. Ja li ha advertit que volia liquidar-ho ràpid.
–Guaita aquest! –li diu ella mentre li mostra l’exquisida pintura noucentista de la coberta i li assenyala el títol: Últim estiu a Ordino– Te’n recordes d’aquelles vacances a Andorra? –continua. I li passa.
–Hi ha una dedicatòria de l’autor –observa ell en obrir-lo–. Sí, ara em ve. El vam comprar a una llibreria minúscula del barri antic després de visitar la Casa de la Vall. Vam coincidir amb l’escriptor i ens el va signar.
–Ah! Doncs, si està dedicat, me’l quedo jo –esclafa ella–. Ara no hi ha sorteig que valgui –assevera.
–Ni parlar-ne. El sortejarem com la resta, o et penses que hi renunciaré. La dedicatòria va dirigida a tots dos –rebat l’Eduard.
–Saps què? Podries tenir la delicadesa de regalar-me’l, però la generositat no ha estat mai el teu punt fort.
–Clar! Per la teva cara bonica! Que et creus la Madonna, tu!
La discussió va a més, cap dels dos cedeix i un rosari de renecs i improperis surt de les seves boques com un vòmit verinós. Un gerro vola pels aires, un cendrer trenca el mirall de la paret...
El Benjamín plantat davant de la porta del Tacita de plata observa l’arribada del cotxe patrulla de la policia municipal. Escolta alguns veïns que murmuren sense sorpresa: són els divorciats del quart segona. El so de la sirena es perd en la llunyania de la ciutat.
