Amics, jo no milito en cap facció política

El Govern havia instituït un concurs biennal obert als joves del país afeccionats a l’art i a estudiants de Belles Arts. Els premis consistien en ajuts econòmics a la joventut que ha triat ser artista. Aquest concurs duia el títol de Sergi Mas, un honor per a mi. Va ser el ministre que aleshores s’ocupava dels afers de joventut –no en recordo el nom, tinc 90 anys i perdonaran que tingui el sistema memorístic una mica gastat– qui gentilment li va posar aquest nom. Innocent de mi no vaig pensar mai que un dia fos mereixedor  de rebre una simbòlica escopinada a la cara, un greuge absurd i gratuït, una galdosa facècia, considerar que el nom d’un home vell pot ser cap símbol de les belles arts.

No en faré cap tragèdia grega ni un ritual d’harakiri japonès, però la modèstia té uns límits: els de la pròpia estima. El fet de repudiar el meu nom no ve de l’actual govern. Va ser l’anterior el que ho va perpetrar, i es fa estrany el contrast entre la més que amable felicitació per escrit de l’actual, ministra de Cultura i l’actitud estranyament passiva del ministeri a què avui pertanyen els afers de joventut.

No he fet mai ostentació de res ni he cercat cap endoll per alleugerir la precarietat pròpia dels del meu ofici. He estat relativament feliç i satisfet de dedicar-me –sembla que inútilment– a estimar la fascinant cultura de les velles, belles i nostres Valls.

Ja fa un parell d’anys que em vaig basquejar desagradablement en interessar-me per aquest absurd tema de la defenestració pública del nom d’un servidor. Vaig posar-me en contacte telefònic amb el secretari d’atenció a la joventut del ministeri corresponent. Em va atendre en el requeriment de demanar que se m’aclarís per què s’havia esborrat el meu nom del concurs. L’interlocutor em donà un seguit d’explicacions confuses que venien a significar que la meva edat no s’adeia amb la del jovent. Ho deia amb un to pacient, com qui s’empra amb un infant o amb un ancià xaruc. Ni s’excusà ni m’insultà de paraula. Adeu. Vaig escriure una nota explicant com havia estat la història i el resultat de les reivindicacions dels meus alumnes i amics de l’escola d’art de Sant Julià i apa, buenas. Però no va ser gaire encertat fer veure que acceptava pacientment la possibilitat que es confongués la imperdonable descortesia en un acte com si et correguessin els neulers de les inconfessables culpes d’un depravat artesà tocat del bolet o de piròman cultural.

Mai vaig intervenir en les decisions dels que durant anys i panys tingueren la compromesa missió de classificar els treballs presentats a concurs, els membres del jurat, que eren Francesca Marsà, professora d’art a l’escola Mare Janer; Jordi Pantebre, artista fotògraf; Josep Maria Ubach, també artista fotògraf i aleshores cap de Promoció cultural del ministeri, i Roger Mas, professor d’art a Batxillerat de l’escola andorrana. Potser n’hi havia d’altres que ara mateix no recordo, disculpin. Era un jurat absolutament qualificat neutral sense prejudicis de cap mena, que ha fet durant anys la sàvia tria dels treballs mereixedors del guardó i els ha donat visibilitat i publicitat. Mots dels futurs artistes que van participar  en la mostra van ser premiats amb beques d’estudi, una vella aspiració finalment assolida  mèrit del jurat.

Fer de convidat de pedra en les exposicions públiques dels treballs participants i en la corresponent entrega de premis no m’era massa plaent, però ho compensava comprovar el bon nivell artístic general dels joves andorrans. Recordo l’original escultura en fusta tallada que va guanyar la primera convocatòria, obra d’una jove estudiant de Belles Arts a Barcelona. En una altra edició, recordo un film de moviment pictòric abstracte seguint una partitura musical, obra d’un jove de 18 anys, fill del també creador Joan Xandri. O les bellíssimes seqüències en relleu de temes vinícoles d’una noia d’Ordino. Recordo l’impacte visual d’una sèrie de  fotografies d’interiors desolats d’antigues cases pairals andorranes fetes per un jove fins aleshores desconegut per a mi, els inquietants bebès de ceràmica d’una joveníssima Eve Ariza que ja prefigurava el seu estil propi. Rememoro amb gran plaer el noi Montaner, de cal Quim d’Ordino, alumes de Belles Arts a Tolosa, amb una tècnica pictòrica depuradíssima i pròpia de l’incipient mestre del dibuix i de la pintura que ja era: un xicot de forta personalitat, atent i cortès, que vingué a casa a xerrar d’art i a mostrar-me alguns dels seus treballs més recents. Un plaer que no em podrà llevar ningú.

I aquí tanco, engolint-me la bilis amarga. Però mira, ara després d’aixecar el cap i veure a través de la finestra l’exuberant gamma de llampants verds de les muntanyes d’aquí al davant ja no tinc tan mal regust de boca.