Al llarg del temps he construït entranyables amistats nascudes a les cues de la CASS. Vostès no? Segur que sí. Són afectes que neixen del mutu reconeixement de dos éssers que comparteixen un mateix i dolorós destí davant de l’engranatge administratiu. Comença amb uns ulls que es troben en l’espera eterna, un sospir que respon a un altre sospir, un somriure i encongiment d’espatlles que confirma la resignació de l’home davant el destí ineluctable de la burocràcia. Després, hores de vida després, el més agosarat comença a treure fotos de l’àlbum familiar i tots dos s’expliquen històries, s’embarquen en els records de la vida que queda fora. Tan lluny i tan estranya. Després s’hi va afegint aquella munió de gent, aquella massa solidària que sent i pateix amb el cor encongint-se i palpitant a un mateix ritme quan veu un altre, el proïsme, cridat per la pantalla, atansar-se a la taula, el despatx que li toca i on es decidirà, inexorable, el seu destí: se’n sortirà i tornarà a la llum del sol?, o li faltarà aquell últim document que sempre falta i continuarà sent mastegat sense pietat pels queixals administratius? Serà lliure o víctima de l’etern vuelvaustedmañana? Encantada amb tantes sòlides amistats creades a l’escalfor d’aquesta mútua comprensió em pregunto, no obstant això, com és possible que la Humanitat –així, amb majúscules– hagi estat capaç de caminar sobre la Lluna, pugui comunicar-se amb un aparatot que explora la superfície marciana, mentre continua sense aconseguir que un metge i la CASS s’entenguin sense tocar-nos tant els pebrots. No hi pensen?
