Com la majoria dels nostres conciutadans (i conciutadanes, és clar), estic contentíssim que per fi l’Executiu hagi fet cas al clam popular i que l’esborrany de la nova llei del català que la ministra de Cultura presentarà d’aquí a deu dies al Consell inclogui l’obligació d’acreditar el nivell A1 a tots (i a totes) els (i les) que sol·licitin el permís de treball. També a tots els que el renovin. I a totes. Es podria donar el cas que un (o una) porti no sé, quinze, vint anys exercint com a periodista al país –i escrivint per tant en català– però no s’hagi preocupat mai de treure’s el reglamentari certificat. Doncs mala sort: haurà de dedicar mig matí a passar la prova corresponent, o seguir el curset de 30 horetes que generosament preveu la llei. Sort que quan vaig acabar la carrera vaig tenir la precaució de treure’m els nivells C, D i K. Però insisteixo: és una grandíssima idea. En un moment com l’actual, que gràcies a l’eficaç i previsora política d’habitatge del Govern i a una inflació sense precedents trobar un professional, qualificat o no, és bufar i fer ampolles, sembla una ocurrència magnífica exigir-li l’A1 al currito que ve a treballar uns mesos de dependent o de cambrer. De fet, em sembla tan bona idea que exigiria un certificat també (i sobretot) als polítics que l’han tingut i –vinga, que em disparo– a tots (i a totes) els (i les) que volen dedicar-se a la cosa pública. Potser un C, que l’A sembla per a ells (i elles) poca cosa. Seria molt edificant que quan el Consell aprovi la llei tots els Molts Il·lustres Senyors (i Senyores,sí) exhibissin orgullosament el titolet. Per no ser menys que un cambrer. Per donar exemple. Per amor al català. I sobretot, sobretot, no s’oblidin de desdoblar el gènere.
