Fa una dècada vam llegir per primera vegada, astorats i admirats, un llibre prim i elegant, il·lustrat per Berta Oromí, que més que una edició de butxaca semblava una exquisida obra d’art: Flaixos de llum blanca. Ens introduïa, amb infinit coratge, al tortuós univers d’una gravíssima malaltia. Ens trobàvem a les portes de l’ànima d’una pacient reclosa a la “presó blanca de l’hospital”, connectada a “la màquina salvavides de diàlisi”: “em xucla la sang i la filtra com una depuradora, extreu les toxines del meu cos malalt”. Flaixos de llum blanca, de Pilar Burgués i Montserrat, petites peces musicals que daten de diversos anys, s’ajunten en un autoretrat fet sense miraments, sense por, sense ganes de semblar algú distint, més maco, més heroic, més responsable. La pròpia identitat reproduïda amb pinzellades molt precises. Hi trobem la felicitat efímera com les cireres dolces, “madures, carnoses, d’un color vermell fosc intensíssim”, i el desig de l’impossible, “la guinda que corona el pastís de nata i trufa dels meus malsons de diabètica”. 

Ara sabem que aquests relats de Pilar Burgués, premi Àgora 2022 i directora de la Biblioteca Nacional durant molts anys, van néixer de les paraules de comiat que dirigia al seu fill Lluís i al seu marit, el nostre Joan Peruga, un dels grans noms de referència de les lletres andorranes. Ho hem llegit a les pàgines de Sentinella, un llibre edificant i terrorífic que ens ha fet plorar i riure. La història que narra els mateixos fets vistos amb els ulls d’amor i desesperació d’un home que fa costat a l’amor de la seva vida: el seu cuidador, el sentinella. Un sentinella que, en les seves pròpies paraules, “no ha tingut mai fusta d’heroi”, però ha hagut de ser-ho per amor amb “la recança per l’alt preu que havia hagut de pagar per la lleialtat”, i ho porta com pot, “disfressant la fragilitat amb fanfarronades” i amb una imaginació desbordant d’una ànima de nen alimentada per la literatura. 

“Apartava els ulls,” diu, “perquè ni tan sols a través de les petites finestres, els amics o els companys de feina no poguessin observar els dubtes, les debilitats, les nits devastades”. Sentinella ens mostra, amb astorant precisió, aquesta cara desconeguda del Peruga. Fer el cor fort. Enviar petons que la teva estimada caça al vol. Portar-la a Barcelona que li facin un trasplantament doble de ronyó i pàncrees, “els ulls clavats en els feixos de llum que perforaven la foscor de la nit”, “jaqueta petrificada sobre les cames”. Portar-la a exposicions sense adonar-se que no veu res des de la cadira de rodes. Perdre’s amb ella a la tortuositat dels aparcaments que acaben en una escala de cargol. Perdre’s sense ella als mateixos aparcaments perquè són coses que passen, et perds. Als somnis de la negra nit, fugir a Austràlia a pasturar ovelles; a la claredat del dia, quedar-se al seu costat. Aprendre els termes mèdics suficients perquè les eminències dels hospitals barcelonins i foixencs et convalidin dos cursos de la facultat de medicina. Sentinella és un llibre amb què t’entren ganes, des de les primeres pàgines, d’anar corrent a buscar el Peruga, la Pilar, el seu germà Lluís, que va ser el nostre metge de família durant moltes dècades, la Maria, que efectivament és “esvelta com un jonc i bella com l’encarnació de la primavera”, tots els amics, familiars, companys i antics alumnes que els van fer costat durant els anys de suplici, i fer-los una grandíssima abraçada a tots. 

Sempre que he vist el Joan Peruga i la Pilar Burgués junts, m’han suggerit la idea d’un amor perfecte, digne, sòlid, aquell que és més fort que la malaltia, aquell que s’enfronta a la mort com un petit David a Goliat. El sentinella, el soldat Peruga, el confonc una mica amb el seu alter ego Pau-Xavier d’Areny-Plandolit del Museu de l’Elefant, però això m’ho perdonarà. La Pilar, la seva reina, còmplice i musa, m’inspira amb la seva majestuosa senzillesa. No els conec tant com per saber-ho basant-me en els fets de la vida real vistos amb els meus propis ulls, tot i que me n’ha parlat, amb tendresa i admiració, el nostre estimat artista-artesà Sergi Mas, i això conta com a vida, la vida real. Sobretot, però els conec a través dels seus llibres: una parella d’éssers profundament estranys i entranyables que ens ha regalat la millor història autobiogràfica feta a dues mans del Parnàs literari.