L’amor, entès com la passió irrefrenable entre dos individus més enllà de tota lògica, consumat sovint en una futura relació estable, és un costum relativament modern. No ens enganyem, les unions estables de parella han estat durant molts mil·lennis un pacte que poc tenia a veure amb l’enamorament passional. De fet, els matrimonis eren sempre pactats en funció dels interessos familiars, fos quina fos la condició social.

Per acabar-ho d’adobar, quan feia dècades que s’anava normalitzant cada cop més el fet d’emparellar-se amb la persona escollida, l’anomenada modernitat sòlida, els canvis socials, econòmics i culturals dels darrers temps, ens ha dut cap al que Zygmunt Bauman va definir com a modernitat líquida, caracteritzada per la manca d'estabilitat i de retruc, la ràpida fluïdesa i volatilitat de les estructures socials, a diferència de la modernitat anterior.

No cal dir que durant l’Antic Règim i el període medieval, l’amor més pur, aquell relacionat amb la passió, l’atracció irrefrenable entre dues persones, quedava fora dels límits morals establerts, sovint condemnat al més secret dels anonimats. Enamorar-se era doncs un acte molt íntim, i si es tenia la sort de ser correspost, un joc de risc de primer ordre per consumar-ho, que podria tenir conseqüències molt greus en cas de ser descoberts. Sota aquest jou repressiu van fer molta fortuna els trobadors de l’edat mitjana, que amagaven el nom secret de l’amant sota un senyal en la tornada dels seus versos.

Hi ha casos excepcionals molt sonats, on els dos amants van poder fer triomfar la seva passió, consolidant-la amb una relació pública i duradora. Per exemple, Ramon Berenguer I de Barcelona i Almodis de la Marca, bojament enamorats, van trencar totes les pors i les regles establertes per estar junts, en aquell llunyà segle XI. No va ser fàcil, ambdós estaven casats, per això van patir excomunions, infinitat de problemes polítics i fins i tot l’obligació de fer una penitència pública pels carrers de Barcelona a fi de ser perdonats per l’Església. Ara bé, l’amor entre ells va triomfar, i avui descansen eternament junts en un lloc ben visible de la catedral barcelonina.

Tenim una parella comtal molt nostrada, que també va trencar totes les normes socials establertes a fi d’estar junts: el comte Àlvar I d’Urgell i la comtessa Cecília de Foix. Ell estava casat amb Constança de Montcada, neboda del rei Jaume I. Molt probablement, aquest matrimoni va ser una imposició del monarca conqueridor en una època en què els comtes d’Urgell i els reis d’Aragó estaven en conflictes continus. Tanmateix, Àlvar va repudiar-la després, l’any 1256, per casar-se amb Cecília, germana de Roger IV, comte de Foix i vescomte de Castellbò. Era realment amor profund el que va sentir aquesta parella? Doncs hi ha força indicis. D’entrada el fet que Àlvar repudiés la seva primera esposa el posava en un conflicte directe amb el rei, i va ser l’origen de molts litigis presentats per la seva primera esposa a fi de reclamar els seus drets legals com a esposa. Hi ha gent menys romàntica que hi ha volgut veure un atansament estratègic amb la casa Foix, a fi d’evitar conflictes amb el gran senyor de la part més septentrional d’Urgell i, també guanyar-se un bon aliat de cara als conflictes mantinguts amb el monarca.

Hi ha un fet històric irrefutable, la primera dona del comte va guanyar els litigis, que obligaven el pobre Àlvar a tornar amb ella. Aquesta derrota legal i l’enfortiment de les accions de Jaume I sobre el comtat d’Urgell, van obligar la nostra parella comtal a exiliar-se a Foix, on van morir. Anys després, el seu fill Ermengol X els va fer construir un magnífic sepulcre al monestir de Bellpuig de les Avellanes. Els seus esquelets romanen allí. Actualment, les seves restes són estudiades en pro de posar-les en valor i divulgar merescudament la seva memòria històrica.