No sé si crec en la psicologia. O millor, diria que no crec en la possibilitat que algú pugui intervenir en la ment d’algú altre per la via de la psicologia entesa com a disciplina científica i/o terapèutica reglada. Tampoc no crec en un déu vist com a gran divinitat organitzadora, entitat suprema o energia superior. Això, en contra del que semblaria, no em converteix en un escèptic.

Cert, no aniria al psicòleg perquè m’ajudés a superar aquesta o aquella dificultat del meu dia a dia o en la relació amb els meus pròxims o amb mi mateix. En canvi, em declaro devot fervent d’anar a fer unes quantes cerveses amb aquell amic de tota la vida. Libacions que ajuden a reconciliar-te amb una part d’això que anomenem, per simplificar, la vida. Les que contribueixen a fer-te sentir empatia, a recordar-te que hi ha qui entén en un grau extraordinari tot de cabòries o interessos estranyament compartits. Brindis que emmarquen uns riures més aviat idiotes si bé sentits, l’esbandida de records comuns o la projecció de somnis individuals o col·lectius. Amistat i cervesa: gran binomi i fonament de civilitzacions des de temps sumeris!

Tampoc no resaria per demanar res ni per mi ni per cap ésser estimat. Simplement perquè no crec, com he dit al principi: em considero agnòstic amb vocació d’ateu. Amb tot, em fascina la potència de la fe en múltiples civilitzacions i entenc i gaudeixo el fet religiós com a element cultural. El meu credo passaria més aviat per descobrir un escriptor de potència atòmica, d’aquells que ja no t’esperes tornar a trobar mai més. O per apreciar la potència fonda de l’amor paternal. O...

D’aquí el que deia al principi: el fet de no creure en la possibilitat d’una cura intervencionista de l’ànima (no creure en l’ànima) o no creure en cap divinitat, no em fa en absolut un escèptic. I així, tot i que no crec en la transcendència en majúscules, sí en l’apreciació abissal dels moments que fan el nostre pas transitable: amics carnals, passions intel·lectuals i artístiques fondes, estones compartides amb cert fanatisme, amor sentit i incondicional, capacitat d’apreciació de la bellesa, converses entusiastes...

Bona part d’això s’ha donat aquest darrer cap de setmana: els meus dos fills més petits jugant a pales a la platja retallats contra el mar (el reconeixement de com han crescut, de com són de macos, de com me’ls estimo), un concert en un mas del Garraf en què es respirava l’essència de la tranquil·litat mediterrània, un gloriós entrepà de botifarra reverenciat entre dues bones cerveses en una terrassa amb molt bona companyia o el sol meridional escalfant-me l’esquena (mentre acabava un llibre magnífic de Rodrigo Fresán o en començava un altre, molt prometedor, de Joan Todó) i recarregant-me com si tot jo fos una immensa bateria.