Amor de pròtesi

Quan jo era nen, a primera hora del matí l’àvia era l’encarregada de distribuir tasques, entre les quals hi figurava enviar-me a buscar el pa. Després que jo m’estigués tres hores entre anar i tornar, i de cruspir-me mitja barra pel camí (comprendreu que les meves aventures matutines requerissin d’un mínim d’avituallament), també ella era la responsable de donar-me el clatellot reglamentari, per triganer i fartaner.

A casa dels amics la situació predominant era que les mares (després que la meva faltés, la iaia n’havia assumit el rol), que no acostumaven a tenir cap altra ocupació, invertissin el seu temps i energies en els diversos quefers domèstics, i no era poca cosa. En el nostre cas això implicava, com amb la resta de matriarques, muntar guàrdia a casa quan jo hi arribava a la tarda, fer-me embeinar l’entrepà quilomètric de xoriço Revilla i, amb la força de la seva mirada (sospito que tenia habilitats telecinèsiques), mantenir-me immòbil a la taula fins que no acabés els deures per, a continuació, dispensar-me un bany amb els mateixos estris, tècniques i delicadesa amb què tenia cura de les vaques del poble. A dia d’avui, afortunadament, el paper de les dones ha anat canviant, i cada cop és més comú optar a una vida més enllà de l’àmbit familiar. La qüestió és que no hem articulat cap recanvi, perquè la majoria d’homes treballen fora de casa, de manera que quan els fills acaben a l’escola ens toca subrogar les nostres responsabilitats en uns progenitors protètics, en una mena de paternitat frankensteiniana feta amb pedaços dels cossos dels monitors d’extraescolars, que cuiden la nostra canalla amb amor de pròtesi. Al rerefons hi trobem els polítics, incapaços de desplegar mesures que omplin el buit que, sortosament, ha deixat la figura materna a aquest nivell. Mentre que hi ha països on s’han fet esforços per avançar en matèria de conciliació entre la vida professional i la personal, al marge del gènere, al nostre entorn no estem a l’alçada, i així ens va. En certs casos això adquireix dimensions bíbliques, i la ineptitud dels uns esdevé la desgràcia dels altres: quan a la nena del cinquè li van demanar, a classe, que pintés alguna cosa per a la mama, li va dedicar el dibuixet a la mestra de teles acrobàtiques. Monitora, 1 - Mami, 0.

Però no hi pateixin, senyors dirigents incompetents: al final la gent ho resol tot amb la renúncia al temps plegats, i la canalla gaudeix d’una segona jornada amb pares postissos mentre amplia el seu nivell d’anglès, dissenya pàgines web, aprèn ofimàtica o refina les seves tècniques d’estudi. Les dues darreres opcions, s’ho poden imaginar, són les activitats estrella, i causen veritable furor entre la població pediàtrica.