Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de TDiaztorrent

Txema Díaz-Torrent

Escriptor

 

 

Amor de quist




Si no fos perquè les dates i els llocs no quadren, i perquè sembla que hi ha evidències contrastades de la seva mort, estaria disposat a jurar que el doctor Mengele, passada la desfeta nazi, no es va refugiar a Llatinoamèrica. Podria haver-se fet la cirurgia estètica, amagar-se al Vallès Occidental de la meva adolescència i triar com a tapadora una professió que li permetés satisfer els seus instints més sàdics: dentista. El meu dentista.

Hi haurà qui pensi que dic això mogut per la rancúnia, però si haguéssiu vist com li brillaven els ulls cada vegada que jo em retorçava a la seva cadira de la tortura, ho entendríeu. Per què, si no, donava la sensació que el paio m’utilitzava de conillet d’Índies per experimentar sobre el llindar del dolor? I el meu pare, allà, palplantat, en un exercici de proxenetisme paterno-odontològic inaudit fins al moment. Entre el mal i els analgèsics, asseguraria que en ocasions els havia sentit a tots dos escoltant música de Wagner (aquí, el primer vincle germànic), rient i posant-se cecs de Jägermeister (aquí, el segon) i jugant a cartes mentre jo m’ofegava en un còctel de llàgrimes i sang bucal. Anestesiat perdut, igual que els ostatges a les pel·lis de psicòpates, m’esforçava per parlar i els òrgans articulatoris no responien. Ara bé, que el meu Mengele fos un cabrit no treu que fos tot un professional: els empastaments van aguantar trenta anys, i és gràcies a les visites a la seva consulta dels horrors, i a empassar-me Rambo diversos cops, li dec la meva habilitat per ignorar el dolor –avui en dia m’embeino les tertúlies polítiques d’Intereconomía sense parpellejar, parauleta del nen Jesús. Res a veure amb la clínica odontològica on vaig els darrers temps. Per exemple, en l’última visita van extreure’m un quist més gran que el meu cervell (la naturalesa ha estat generosa amb la meva capacitat per donar a llum teixits anormals, però no pel que fa a la matèria grisa, què hi farem), bonic com un sol: llàstima que només vaig tenir-lo en braços uns instants, perquè calia enviar-lo a analitzar. La qüestió és que, malgrat l’estona i els esforços invertits en aquella petita intervenció, no vaig notar res del que em feien. Això meu no són dentistes, són artistes, prestidigitadors, els Houdinis de l’endodòncia i la periodòncia.

Vam decidir batejar el nostre quist, per si de cas no el tornàvem a veure que no anés a parar a l’infern de les porqueries orgàniques. Li vam dir Maricarles, en honor als metges que ens havien atès. Esperem que torni a casa, i hem posat un retrat seu al menjador, entre els dels seus germans, que ja se l’estimen com si l’haguessin conegut. Si el veiéssiu, estaríeu d’acord amb mi. Tothom a la consulta ho deia: té els meus ulls.

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Mmmmmm

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte