Les meves estrelles polars m’indiquen que els articles d’opinió publicats fins ara són molt combatius. És a dir, que fan la impressió que estic constantment enfadada o bé fent punta a tot plegat. És cert, pateixo i peco d’una notable intensitat a l’hora d’expressar-me. En absolut em retracto del que fins ara he compartit però avui, per pal·liar els efectes, el dedicaré a un dels meus amors més grans, l’amor a l’art.
De fet practico l’amor a l’art en el seu sentit figurat i literal. M’emociona qualsevol acció realitzada amb un fi altruista sense esperar el lucre. Donar valor a les accions en lloc de posar-hi preu.
Respecte al sentit literal d’amor a l’art, en el meu cas l’expressió resultaria inexacta. No es tracta simplement d’amor, sinó d’una necessitat bàsica. L’art esdevé un filtre a través del qual intentar comprendre el món, o si més no interrogar-lo.
L’art convida a la contemplació i aquesta ens porta al plaer, al sentiment i a les sensacions. Stendhal afirma que “la bellesa no és una altra cosa sinó la promesa de la felicitat”. Si bé és certa la sentència, es queda curta perquè la contemplació de l’art, en la seva fórmula bella i en la no tan estèticament agradable, ens condueix també a la pregunta i al dubte. La reflexió generada per la pausa contemplativa ens porta a interpel·lar no només l’artista que crea l’obra d’art sinó també la societat que la genera. La contemplació al segle XXI és un acte de rebel·lia radical. Als mercats, al capital, al patriarcat i altres grups hegemònics no els agrada la contemplació perquè ens condueix a l’àmbit del pensament. Per contra, fomenten el ritme frenètic de la vida contemporània i ens fan preocupar-nos més pel preu d’unes obres d’art que mai podrem adquirir que pel seu valor estètic o intel·lectual.
L’art, malgrat l’estigma d’inutilitat pràctica que arrossega, fomenta valors que la nostra societat demana a crits. Observar obres d’art estimula l’empatia, ja que s’ha de practicar l’exercici de posar-se en la pell dels protagonistes per entendre les obres. També reforça el sentit de comunitat perquè el patrimoni artístic es considera patrimoni col·lectiu. Tot i que la contemplació artística la fem en soledat, l’experiència ens connecta amb la humanitat i el seu sentit.
A Andorra gaudim d’un llegat artístic que pot contribuir al gaudi i reflexió de la comunitat. Un patrimoni que cal difondre, conèixer i assaborir per tenir-ne cura i perquè així sigui llegat. La bellesa cal aprendre a identificar-la per saber protegir-la.
També tenim a l’abast un seguit d’artistes que ens ofereixen el seu talent per interrogar el temps que ens toca viure. L’art contemporani també cal promocionar-lo, conservar-lo i difondre’l, ja que és aquest el que ha de preguntar i intentar explicar el que som. L’art actual pot ser una oportunitat per explicar l’Andorra urbana, multicultural, amb les seves llums i ombres, que neix a mitjans del segle XX i que encara ara necessita definir la seva identitat. A falta d’una tradició per a aquesta Andorra contemporània, cal reivindicar la imaginació com a eina de descoberta identitària: més conferències, exposicions, estudis sobre art contemporani andorrà per treure’n tot allò que es deleix a oferir-nos.
