Crec que ja he reflexionat diverses vegades sobre aquesta paraula, que pretén definir un concepte, que a la vegada pretén definir una percepció, sensació o sentiment... molt personal i alhora molt evanescent.

Vista la immensa dificultat, constatada al llarg dels segles, de trobar una definició universalment acceptada, optaré per fer-ne una de molt simplista, inclús grollera, potser.

Crec que tothom estarà d’acord amb mi quan dic que amor és incompatible amb dolor, sofriment, maltractaments, estats interns persistents de pena i/o manca d’a­legria.

Tots coneixem diversos tipus de manifestacions d’amor, des de l’amor romàntic que ha inspirat tants i tants llibres i pel·lícules fins als amors estoics o heroics, sense oblidar els “nous” conceptes d’amor actuals, més prosaics i pràctics. Sens dubte, totes aquestes manifestacions d’amor tenen cabuda dins de l’immens repertori emocional i vivencial humà.

Avui podem parlar de la quí­mica de les emocions, podem observar, gràcies a les més modernes tècniques de MEG o PET, els canvis que s’operen en el nostre cervell quan vivim situacions atractives que relacionem amb amor i que ens produeixen una forta sensació de plaer.

Aquests avenços científics ens permeten afirmar que el fet d’estimar és inherent a la condició humana i també que ens ha permès evolucionar cap a formes de comportament menys primitives, més realment humanes. Deixaré per a altres, més savis que jo, l’intent de trobar aquesta definició definitiva.

Allò en què vull centrar-me, intentant aportar el meu granet de sorra a una reflexió que considero útil, important i més necessària que mai, és el fet pràctic d’estimar i d’estimar-se.

Més enllà de la teoria, de les definicions abstractes i de tots els coneixements científics sobre el “funcionament” de l’amor, el que ens interessa ressenyar és l’aplicació pràctica en el nostre dia a dia del fet d’estimar. I parlo de pràctica ja que tot es practica. Practicant aprenem a caminar, a parlar, a escriure i tot, absolutament tot allò que sabem fer.

Si ens queda clar que amor és antagònic amb dolor i patiment, si veiem que el fet d’estimar, estimar-se, és consubstancial a l’ésser humà des­envolupat, la pregunta que ens podríem fer, que ens cal fer, és la següent: per què no practiquem més l’art d’estimar?

Avui en dia utilitzem aquesta paraula amb molta lleugeresa i superficialitat, quasi amb desconeixement de la seva transcendència. Estimar i estimar-se realment tenen el mateix significat, ja que no és possible l’un sense l’altre; puc voler fer o fer-me mal?

I què és fer o fer-se mal? Tot allò que ens allunya d’un estat de pau interior; de sentir-nos plens, realitzats, útils per a nosaltres mateixos i els altres, en bona companyia, sense un nivell d’estrès excessiu, fent allò que volem fer, sense imposicions externes, lliures!

Simplement actuant amb la més elemental norma de convivència: no facis a ningú allò que NO t’agradaria que et fessin!; podem actuar com a autèntics ciutadans, aquells que són membres de la polis.

Així doncs, sols ens queda per determinar el grau, la intensitat i la periodicitat de la nostra pràctica d’amor. I aquí s’imposen altres preguntes. Podem esperar al proper Sant Valentí, al proper Sant Jordi? És quelcom reservat a ocasions especials: sants, aniversaris, naixements, Nadal...? Caldria deixar la pràctica de l’amor conscient a l’atzar d’algun fet fortuït? O bé podem, i ens és necessari, actuar cada dia, practicar cada cop més el fet d’estimar o estimar-se?

Vist l’estat actual de les nostres societats, crec que no podem deixar passar més temps sense practicar de forma conscient i generosa l’art d’estimar o d’estimar-se, l’amor!